En aquesta tercera part del 1892 fonamentalment parlaré d’un cas curiós que m’ha recordat les pel·lícules del far west i els venedors ambulants d’elixirs curatius que sanarien tots els mals.
El personatge en concret es feia dir Mister Sequah i va generar fortes controvèrsies entre les persones que rebien els seus tractaments. He seguit el seu rastre i, abans d’estar a Vic, visità Barcelona, Bilbao i Saragossa; i després, seguí cap a La Coruña, Valladolid... fins a arribar a terres valencianes.
El seu mètode d’actuació el reflectiré gràcies al relat de El Norte Catalán. Arribà a terres vigatanes el 15 o 16 de febrer amb l’objecte de curar el reumatisme i d’altres malalties semblants mitjançant productes específics que ell elaborava.
Atreia diàriament molta gent a la Plaça Major (d’11 a 12 del matí, i de 8 a 9 de la nit) i, els “enamorava” amb el seu discurs traduït al català per un intèrpret que l’acompanyava. Imaginem-nos... muntat en un luxós carruatge tirat per un magnífic cavall, amb una petita orquestra que “lanza al aire sus acordes”, mentre ell treballava aplicant els seus remeis o medicines.
Com que aquest famós curandero nord-americà donava probes de la seva eficàcia mitjançant casos pràctics i demostrant l’eficàcia dels seus medicaments (consistien en un oli i un líquid anomenat “Flor de la Sabana india”), l’auditori vigatà era cada dia més nombrós. Cada cop generava més entusiasme entre els/les vigatans/es davant les curacions admirables i sorprenents que, a simple vista, es verificaven amb la sola aplicació de dits específics. Mister Sequa tingué molt d’èxit en la nostra ciutat; un èxit demostrat per l’assetjament de nombrosos malalts que fins a aquells moments no havien tingut cap solució als seus patiments.
Tot i això, una “mà oculta” , l’apedregà per dues vegades sense que els agents de l’autoritat poguessin impedir-ho, davant la indignació dels assistents. Tantes simpaties va conquerir que, veient-se privat de vendre públicament els seus específics per l’autoritat municipal, la van haver de fer rectificar donant-li la facultat de continuar amb seu negoci.
El divendres, 19 de febrer, va ser obsequiat pels seus admiradors amb una serenata i, alguns Casinos, engalanaren i il·luminaren, en el seu honor, les seves balcones.
Al final de l’article, els periodistes del Norte Catalán s’avergonyien per l’actitud mostrada pels “amants de les pedres”: “Y no queremos dejar este asunto sin censurar y protestar enérgicamente contra el acto de salvajismo que hemos referido, porque desdice de una ciudad tan culta y sensata como la nuestra, y que por tantos títulos merece el buen nombre de que goza” (NC de 20/02/1892).
Una setmana més tard, el diari es fixa en els molts diners recaptats per Mister Sequah gràcies a les quotidianes exhibicions públiques que feia i els múltiples obsequis que rebia dels casinos de Vic. S’afegeix un aclariment: “… puede aliviar de momento á sus enfermos por medio del «Masaje» y hasta por las propiedades de alguno de los componentes de uno de sus específicos” (NC de 27/02/1892). Així doncs, ens introdueix un terme nou a Vic: “massatge”. Gràcies a aquestes fregues és com realment es curen alguns mals. Desentumeix els membres del cos. Està provat. Sequah ho sabia i ho adornava amb beuratges per a encarir el tractament.
A Vic, sortí per “la porta gran”. En canvi, a Valladolid enfurismà als estudiants de medicina. El diari La Dinastía de 11 de maig ho relata així: “... por considerarle un curandero. Los estudiantes le silbaron, originándose carreras, el cierre de tiendas y riñas. El gobernador intervino restableciendo el orden y prohibiendo la venta de dichos específicos hasta tanto que dictamine la Academia de Medicina. Algunos estudiantes que habían sido detenidos, fueron luego puestos en libertad”.
A partir d’aquella experiència, “desapareix del mapa”, fins a l’anunci de la seva mort per accident que ens fa El Norte Catalán de 20 d’agost. Estava a Gandia banyant-se al mar, quan s’allunyà massa de la vora de les aigües i, va ser una forta onada, la que el llançà mar endins sense poder agafar-se a les cordes i fustes que li llençaren varis homes per auxiliar-lo. Així morí Mister Sequa; l’home que tant soroll causava per allà on va passar.
Després de relatar una curiosa història, n’explicaré una altre que corrobora el fet de seguir amb una qüestió nauseabunda però que, segons els pocs avenços d’aleshores, s’havia de solucionar d’alguna manera. Es relata a través d’una queixa plasmada a El Norte Catalán de 29 de novembre. Era tradicional celebrar el dia dels Patrons Sants Llucià i Marcià amb una processó als voltants de la ciutat. Per aquest motiu, no es permetia als pagesos treure dels dipòsits de la ciutat, els fems i les deixalles, com diàriament es feia. Aquell any tot es giravoltà. Els concurrents al citat acte i les relíquies dels esmentats Sants (a la Guerra Civil, els “bàrbars” les cremaren), “han tenido que pasar sobre terrenos empapados con asquerosa inmundicia, á causa de no haberse observado la referida laudable y tradicional costumbre”. Les tradicions, ja aleshores, s’anaven perdent.
Comentarios
Publicar un comentario