El mot ‘independencia’ - EL 9 NOU - 12-09-2014

Independència és una paraula que provoca sensacions contradictòries en el comú de la gent. Per una banda, és un símbol de llibertat, d’aspiració, d’anhel, d’iHusió, de desig... però per l’altra, de rebuig, de mals fums, de por, de tensió, de trencament de famílies, de creació d’enemistats, de crispació... no hi ha un terme mitjà que seria el més lógic. O et decantes per un costat o et decantes per l’altre, i, és clar, els que tenen una opinió intermèdia queden fomuts. Segurament pel fet de ser un llicenciat en Dret i tenir força experiència donada per la lectura dels documents antics a tota mena d’arxius, voldria analitzar històricament aquesta paraula, que està de moda des de fa poc temps si ho comparem amb els 300 anys d’història des del conflicte. El primer document que he consultat ha estat EL 9 NOU de fa 30 anys, del 14 de setembre de 1984. Llegeixo la portada: “Un Onze de Setembre poc reivindicatiu”. Vaig a la pàgina anunciada i m’apareix el titular: “A Osona i el Ripollés, l’Onze de Setembre transcorregué sense actes reivindicatius”. Es veu que a Vic es va fer, el dia anterior, l’homenatge a Bac de Roda davant la seva placa dedicada a la rambla de les Davallades, un discurs per part de l’alcalde Ramón Montanyá, i la Coral Xicalla va interpretar Els Segadors. La paraula independència, ni derivats o noms d’institucions, no la trobo per enlloc. Anem més enrere. Guerra Civil, 16 de marg de l’any 1937... és ben curios i xocant. Per casualitat vaig trobar a L’Hora Nova una referència que ens diu: “Madrid! En aqüestes hores trágiques en què la capital d’Ibèria passa pels més greus perills de la seva independencia, és quan cal demostrar que tot el poble està al seu costat”. Es veu que l’alcalde Marià Serra Badell pensava més en Madrid que no en el benestar de la ciutat de Vic, ja que s’envià més d’un carregament de subministres cap a aquelles terres. Vaig pensar... consulta l’acte més patriòtic de tots els patriòtics: la solemne inauguració, el 19 d’octubre de 1919, de la làpida commemorativa del màrtir defensor de les llibertats de Catalunya, Bac de Roda, a la masia on visqué. Les paraules més nacionalistes que descriu la Gazeta de Vich són “l’ensenya de la Pàtria”, referint-se a les banderes catalanes que lluíen les balconades de moltes cases i al cim del campanar de Roda; Els Segadors, que fou cantada i tocada diversos cops per l’orquestra en tot l’acte “en mig de patriòtiques aclamacions”, i l’acte d’afirmació patriòtica, que consistia en discursos de diversos oradors molt rellevants. Em sobtá que un d’ells, el que seria president de la Generalitat, Francesc Macià, “exposà un programa radicalíssim de reivindicacions de Catalunya agermanada a les demés regions d’Espanya”. El mot independencia, per enlloc. 11 de setembre de 1914: 200è aniversari. Es va aigualint la cosa ja que, a part que la paraula buscada no la segueixo trobant, a Vic no es va fer cap acte... Aixó sí, va aparéixer a la Gazeta Montanyesa un reportatge a la portada recordant el fet. Al paràgraf final diu així: “Al cap de dos-cents anys, los catalans, mes units que may y mes conscients dels nostres destins, podem llençar a tots los vents lo crit, no de revenja sanguinaria, sinó lo crit salvador y patriòtich de Visca Catalunya!”. Per curiositat vaig mirar les actes de l’Ajuntament esperançat de trobar alguna cosa, però res de res. Tot eren assumptes municipals. Veient que la “paraula del milió” no sortia ni de sota les pedres vaig pensar: busca al centenari més recent i hi haurá més possibilitats que la trobi d’entre la paperassa. I efectivament, “independencia”! Ja ho tenia. Pero llegint, llegint, he vist que anava errat. Era la independència del francès! És a dir, “el gloriós alçament hispà contra Napoleó” i les diverses incursions dels francesos a Vic. Finalment, vaig llegir el llibre En Bach de Roda, escrit el 1915 per Mn. Josep Gudiol, que descriu els fets ocorreguts en la Guerra de Successió, i he trobat un parágraf interessant: “En el moviment de Vich en aquells moments hi prengué sols part el poble, quedant les classes altes y concellers vigatans allunyats dels aconteixements. Les demés poblacions de la Plana se mogueren també peí Arxiduch, exceptuant...” tres municipis entre els quals n’hi ha algún d’important. En definitiva, no està tan clar que la paraula "independència" hagi existit sempre en aquests 300 anys com a reivindicació. I aquest error l’atribueixo als historiadors molt influents a Catalunya que tergiversen la informació o no són imparcials a l’hora d’explicar els fets esdevinguts en determinades èpoques. Per exemple, Borja de Riquer, una eminència en aquest camp. Va cometre un lleuger error d’assignació política del meu rebesavi Josep Bach i Serra, que fou el primer alcalde republicà vigatá, entre molts d’altres càrrecs, qualificant-me’l de procarlí al llibre Història de la Diputació de Barcelona, publicat l’any 2007. O sigui, del signe polític totalment contrari al que realment era. Miquel del

s Sants Molist Badiola - Vic