El robatori al Museu Episcopal de Vic de 1903 - EL 9 NOU - 31-10-2014

Quina llàstima! Rebuscant entre la documentació, tant en paper com en format informàtic, m'he adonat que el Museu del Louvre té una peça molt important que es va robar del Museu Episcopal de Vic l'any 1903, i aixó no és digne d’un museu francès amb molt renom. M'explico: ens remuntem a la nit del divendres 26 al dissabte 27 de juny d'aleshores. Els diaris ho van qualificar d’un fet trist, escandalós i lamentable. Es veu que entraren a l’últim pis escalant la paret i entrant al Museu, per la porta d'un balcó que dóna a la placeta de la Catedral. Van trobar un vidre de la mateixa extret del seu lloc. El diari Il·lustració Catalana de 1903 diu:"... logrant apoderar-se de part d'un tresor que, tot honorant a Catalunya podia dir-se que estava destinat a ensenyansa i admiració de tothom. Així resultant que el tresor que ens deixaren les generacions passades i que podia ser l’honra de la Pàtria, per la malícia d'alguns va pasant a altres terres enpobrin-se d’art cada dia mes la nostre". El nombre d'objectes desapareguts del Museu van ser 254. El lladre forçà la vitrina del monetari que estava dedicada a les emissions de monedes colonials i s’endugué les 170 monedes d’or i de plata que hi havia. En una altra sala també buidà tota una vitrina dedicada a objectes de joieria dels segles XVI al XVIII. A dins hi havia uns 70 exemplars d’or, plata, esmalts i pedrería. Canviant d’habitació, a la gran galeria de l’orfebreria litúrgica, la vitrina central quedà quasi buida, “havent-ne desaparescut tots els marfils, una serie de càlzers y custòdies de plata, vàries creus y un quadre amb una miniatura de mosàichs de richs metalls y pedres dures de menudes peces dintre un march de filigrana d’or ab florons de plata daurada, a més de dues miniatures molt ínteressants” (Pàgina Artística de la Veu, núm. 89 de 1911). Per la importància dels objectes robats i la selecció que en van saber fer, es suposà que no es tractava de lladres vulgars, ni de modestos rebentadors de pisos, sinó que, pel contrari, tenien “cierta ilustración en el director de la obra, ó, cuando menos, algunos conocimientos artísticos que no posée cualquiera” (La Plana de Vich de 2 de juliol de 1903). Mesos després aparegué un dels autors del delicte que va ser detingut. Es deia Josep Ristol Pichol i era natural de Barcelona. Es veu que, diverses vegades, va ser el criat del bisbe Morgades i per això coneixia tant el Museu. Canvià d’aires i, a Barcelona, va estar processat i condemnat per temptativa de robatori i lesions a una dona. Anys després estigué implicat en un altre robatori perpetrat a l’església de Sant Domènec, fet pel qual estava en crida i cerca. Dies abans de cometre el delicte es presentà a Vic a fer certes revelacions a l’inspirador del robatori a canvi de una gratificació monetària que en realitat fou molt minsa. Un cop ja s’havia consumat el robatori va marxar a la ciutat comtal i, mesos després, se’l va detenir i portar a la presó de Vic. Peró l'inspirador i el botí no aparegueren per enlloc. Es murmurava a Vic que podia ser que algún policia estigués implicat. En fi, es tancà el cas sense cap resultat. Es increible la intuició de La Plana de Vich que va predir el fet que “no pasará mucho tiempo sin que se sepa que alguno de los objetos robados han ido á parar á tal á cual Museo de París...". Al·lucinant! Això ens fa veure la mala fama que tenien els grans museus d’aleshores. Ara, a aquests, els hi tirem floretes, els admirem i hem de fer llargues distàncies per veure el que poiseeixen els seus fons, però no pensem en el mode pel qual van adquirir la riquesa que s'hi pot contemplar. En el cas del Louvre ha actuat de "peix gros que s’ha menjat una part del peix petit" i aquest cada cop és menys atractiu i se’l miren menys. Aixó és injust! Parlant d'aquesta imatge bizantina en concret, segur que a París no es té la descrlpció tan completa i acurada com la que, de manera excel-lent, ens va deixar escrita Josep Gudiol i Cunill, prevere, i que es publicà a la Página Artística de la Veu de 1911. És la següent: "...bellíssima placa, potser pertanyent a una enquadernació obra dels bons temps del Renaixement bizantí dels sigles X y XI, en que s'hi podia veure (ara es pot al Louvre) en relleu la figura de Christ dreta sobre honorífich subpedani, benehint y presentant el llibre de la Lley Santa, tenint als costats, en actitut de reverent veneració’l Precursor a la dreta, ab el mantell de pèls de camell, y sa Mare a l’altra part, lluint la característica indumentaria de les vergas orientals". Es veu perfeetament que és la mateixa peça en discòrdia, que està fotografiada en color (veure segona foto) gràcies a la pàgina digital d’El Louvre (la referència és Deesis Vich Louvre OA11332) i, en blanc i negre (veure tercera foto), publicada pel rotatiu Il.lustració Catalana de 1903. Si ens hi fixem, entre les dues, a part que les tres figures coincideixen a la perfecció, també són mimètics els petits detalls com les esquerdes verticals que surten dels noms de les figures; el marc dret superior escapçat; les dues parelles de peus nus i, en el cas de la Verge, amb sabates; els detalls de les corones de San tedat; les mans... O sigui, és la mateixa Icona Bizantina Oriental de marfil segur. Ara... hi ha diverses coses que no entenc. Se sabia de l'existéncia d’aquest cas per part dels entesos en la matèria? Com és que en aquests últims anys no s’ha fet res per recuperar aquesta imatge? A partir d'ara, es donaran passos per recuperar-la? Com és que, estant a París una obra d’art que sent nostra (del Museu Episcopal de Vic) i se l'han fet seva, els n’hi portem 13 més per despullar encara més el nostre estimat Museu? Ens les tornaran totes 13? Esperem que sí. Miquel dels Sants Molist Badiola - Vic