Gent sense ànima - EL 9 NOU - 20-05-2016

Un altre cop han entrat i robat al bloc on és el meu pis. L’acte delictiu crec que es va produir cap a les 11 o les 12 hores del matí del dijous dia 5 d’aquest mes. La veritat és que això causa inquietud, por, angoixa, tristesa i ràbia al veïnat i sobretot als qui els han robat. En aquests casos només busquen or, plata, joies i diners que són fàcils de transportar i passar desapercebuts. No hi ha remei, si no és que hi hagi més control en aquesta zona per part de la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra, que, ben mirat, ho tenen al costat de les seves oficines... He estat cercant informació a diaris antics sobre com anava la qüestió dels robatoris en temps passats. En concret he buscat a El Norte Catalán de fa uns 125 anys i he trobat noticies curioses. El cas més violent va ser el de dimarts 23 de juny de 1891 en que a les 7 de la “nit” es va cometre un crim al manso Escorial (actual col-legi) que era propietat dels senyors de Mas. Un “honrado colono... vióse acometido por un desconocido que, navaja en mano, le exigió el dinero o la vida. El pobre hombre se puso a gritar pidiendo auxilio, y entonces el agresor le infirió una tremenda cuchillada en el vientre”. Un estudiant que passava per allà a prop, amb algunes pedres que va trobar pel camí, feu fugir l’agressor. El malferit morí al dia següent i l’agressor no hi ha noticies posteriors que fos detingut. També, El Norte Catalán relata en el seu diari que la primera setmana de desembre de 1890, els que van sortir malparats van ser dos lladres que intentaren robar a un mercader. El lloc de l’intent d’assalt fou molt a prop del poble de l’Esquirol. Al comerciant l’amenaçà un dels lladres amb la frase típica de “el dinero o la vida”. Tot seguit, aquell li va donar una solemne garrotada deixant-lo estabornit a terra. L’altre lladre, havent vist l’acció, va empentar el mercader fent-lo caure al terra i lluitaren tots dos durant força estona, fins que l'agredit es va poder desfer del segon lladre gràcies a un petit ganivet que portava. El segon malfactor fou apunyalat amb una lleu ferida. Poques setmanes després, passà a Vic un desagradable succés en que també intervingué l’afany de robar. L’acció es desenvolupà al pis del degà de la catedral. Un jove d’uns 18 anys preguntá per dit senyor. Com que la serventa li va dir que no hi era i que tornaria més tard, el jove marxà tornant una hora més tard. El canonge encara no hi era, i demanà a la dona permís per esperar-lo a dins del pis. En entrar, s’abalançà contra ella i li demanà “el diner o la vida!”. La pobra noia li digué que només tenia unes quantes pessetes. No acontentant-se amb tant poques monedes li va inferir dues ganivetades al coll, i com que ella cridà repetides vegades, el malfactor va fugir. També hi hagueren robatoris i furts de rellotges, pollastres i gallines, o fins i tot, la cera que hi havia a la capella del cementiri. El fet de prendre, a la lleugera, les coses d’altres persones que les han guanyat amb el seu esforç i treball és claríssim que està mal fet. Als lladres els hauria de caure la cara de vergonya... No sé si tenen consciència i reflexionen sobre tot aquest tema. Tindran clavada l’espina de “Jo sóc un lladre” tota la vida. Miquel Molist Badiola - Vic