La bandera de la ciutat (II part) - REVISTA DE VIC - Març 2017

Al febrer de 1910 el Comité que portava tot el tema de les festes del Centenari havia rebut favorablement la proposta de la Comissió de festes cíviques i havia convocat una gran junta de senyoretes, escollldes entre totes les classes de la Ciutat, és a dir, procurant que totes les classes hi estiguessin representades. Més de setanta eren les cridades i passaren bastant de seixanta les que respongueren a la crida, excusant-se abans o després quasi totes les altres o per malaltia, a causa del temps que feia, o per absència. L'Alcalde, president del Comité, exposà l'objecte de la Junta i es nomenà de seguida una Comissió executiva, treta de les mateixes senyoretes convocades, donant-se-li, la facultat d'ampliar-se per ella mateixa, si el treball ho fes necessari. Com així s'hagué de fer amb posterioritat. Presidí dita Comissió executiva la Srta. Pilar Feu i Albareda, que hagué de venir expressament de Barcelona, on residia temporalment, per a que la Comissió pogués constituir-se. De seguida es cercaren dades històriques de cóm havia sigut la Bandera de la Ciutat i cóm, per consegüent, havia de ser. Fou encarregat aquest treball al conservador del Museu Episcopal, Mossèn Josep Gudiol, el més indicat per fer-lo, qui, a pesar de que les investigacions no donaren resultats abundants, pogué molt aviat trabar un petit croquis del que, en virtut d'aquestes investigacions i de les dades generals arqueològiques, havia d'esser la nova Bandera. Les noies ho van veure clar i acceptaren el croquis, però Mossèn Gudiol no es donà per satisfet i, al cap de pocs dies, a Barcelona, tractà d'interessar-hi al jove i distingit arquitecte D. Josep Ma Pericas, qui, s'oferí incondicionalment i generosament a posar tots els seus coneixements i tot el seu bon gust en aquesta patriòtica obra. Entengué ell que havia de ser completa, que l'idea de la Bandera no havia de limitar-se a la tela sinó que s'havia d'estendre al pal i a la mateixa llança, i que havia d'esser antiga i nova alhora, tot el tradicional i tot l'original que fos possible. A Barcelona feu un dibuix en petit que fou sotméès de seguida a la Comissió de les noies. I, com era d'esperar, a les noies els agradà molt. A pesar de que el cost de la Bandera era de preveure que seria car, la Comissió, d'acord amb el Comitè, dona ordre de portar a la práctica el projecte, mentre s'estudiava la manera d'aconseguir els diners per pagar l'obra. Les noies ja s'havien avançat imposant-se un gros sacrifici: el d'anar totes elles, dividides en seccions, de casa en casa a captar per la Bandera. Aquesta col·lecta oferí els incidents, uns molestos, altres graciosos, que solen donar aquestes coses. Però el resultat fou brillant; s'aconseguí el desig de les noies i del Comité de que es pogués dir que, a fer la Bandera hi havia contribuit tota la Ciutat. El treball seria llarg, perquè hi prendrien part el pintor, el brodador, l'escultor, l'argenter, la cosidora, i encara, el primer que s'havia de fer era teixir la tela a València, per a obtenir l'entonació que el projecte exigia. Vuit mesos durà l'elaboració de la insignia de la Ciutat. Ja estava a punt. El dia de l'entrega a l'Ajuntament de Vic fou el dissabte, 27 d'agost de 1910. En la Bandera s'hi havia treballat encara al matí del mateix. Aquell dia, la Casa del Poble va estar impecable. S'il·luminaren totes les Sales, es situà en la gran entrada la Banda municipal i, entre sis i set, començaren a reunir-se les noies en una sala que abans es deia "Sala Ante-Consistori" (actual Sala de Consellers), a on hi havien d'acudir l'arquitecte Pericas i els senyors del Comité per muntar la Bandera. Els regidors i demés gent oficial s'aplegaven a la Secretaria i els convidats anaven omplint la Sala de la Columna, on s'havia de fer la cerimònia. Moment de gran emoció per a tothom, i especialment pels qui havien col-laborat en els preparatius, fou el d'aixecar la Bandera i entrar-la al Consistori, mentre l'Ajuntament i representacions oficials es dirigien a la Sala de la Columna per ocupar el seu lloc. De seguida fou entrada la Bandera en la mateixa sala al so de la música, saludant-la un vigoràs aplaudiment de la concurréncia. Aleshores ocuparen les grades les senyoretes Pilar Feu, presidenta de la Junta, Soledat Sanvicens, secretària, i Elvira Soler, designada per les seves companyes per teñir la Bandera. La Srta. Sanvicens, en nom de tota la Junta, pronuncià un brillant discurs en que, després d'explicar com havia nascut i com s'havia desenvolupat l'idea de fer la Bandera, i la part que hi havien pres totes les vigatanes, expressà el simbolisme de la mateixa fent constar que, al fer-ne entrega a l'Ajuntament, es creien en el deure de manifestar-li que per a elles, els dos vivíssims sentiments de Fe i de Pàtria eren els que la Bandera representava i que sols en defensa d'ells, s'havia d'aixecar tant noble senyera. Un entusiasta aplaudiment del concurs premià el discurs de la Srta. Sanvicens.