PERILL D’EXTINCIÓ - REVISTA DE VIC - Novembre 2017

A part de la llonganissa i el Pa de Pessic, quina altra peculiaritat tenim a Vic o, més aviat, a la comarca d’Osona? Doncs, és el “burro garanyó” (nom utilitzat fa uns anys). És un animal al que no li fem ni cas i quasi està extingit. Així com a la península Ibèrica es protegeixen aferrissadament el linx i l’os, cóm és que no hi ha una institució protectora del nostre burro? Sobre aquest tema, dos reportatges, un de la Gazeta Montanyesa (17-01-1911) i l’altre de la Guia Oficial de Vich y su partido de 1927, donen protagonisme a Miquel Vilarrassa i Alemany, veterinari municipal. Feu un estudi sobre aquest espècimen que va ser premiat al concurs ramader regional, celebrat a Vic a principis del 1911. Com a trets característics del guarà català (burro eugasser) esmenta que la seva alçada oscil·la entre 1,40 i 1,60 metres; de capa negre encara que alguns són de color castany; de cap quadrilàter; ulls grans, esquinçats, vius i expressius; mirada penetrant; orelles grans i ben posades; coll bastant llarg; creu alta; dors recte i llarg; amplitud de ronyons; gropa allargada; cua llarga; costellam arquejat; gran capacitat toràcica; membres robusts, etc. La feina per la que en gran manera destacava era i segueix essent per la seva acometivitat, per la seva sang, pel seu caminar àgil... O sigui, que era un animal molt apreciat per a la cria i obtenció d’exemplars híbrids mitjançant el cobriment d’eugues. Deien que, a la gent no entesa en el tema, li podia semblar un animal innoble per l’aspecte que tenia, però, en realitat, adquirir un bon exemplar suposava una quantiosa fortuna. Era un guarà que reunia tantes i variades característiques que, a nivell internacional, era molt valorat, sobretot a nord Amèrica... font inesgotable de nous productes. Miquel Vilarrassa recolzava i estava molt implicat, en aquest tema, amb els pagesos de la Comarca que es dedicaven a la producció de bestiar. Els assessorava en qualssevol problema que tinguessin amb els guarans, sobretot en temes clínics. Un dels temes importants que tractava era el tema de les cuixeres que, per ser animals de tir, havien de tenir les extremitats en perfecte estat. Aquestes eren tractades amb els anomenats “punts de foc”. A l’any 1927, degut a que es començava a notar la baixada d’exemplars i a l’interès mostrat per alguna entitat de la comarca i particulars, es va idear la seva localització en un punt estratègic com era la finca de “La estació”, propietat de l’Ajuntament de Vic, dita actualment “L’Esperança” (actual Ajuntament de Gurb). Interessava per la seva proximitat a Vic, per l’amplitud de la superfície i la fertilitat del sol, per l’abundància de les aigües, etc. Estava cedida a l’Estat espanyol que hi tenia interès, en aquell moment, ja que dictà un Reial Decret de 20 de juny de 1924 que organitzava els serveis agropecuaris nacionals per millorar l’espècie asnal en particular, influenciat per en Miquel Vilarrasa. Teóricament, la Estació serviria pel foment i difusió metòdica del guarà català per totes les regions espanyoles. Es tenia l’esperança de consolidar el seu número a temps passat i poder dir l’adagio conegut: “si Vic es notable pels seus savis també ho és pels seus burros”.