Vich? - EL 9 NOU - 07-02-14

Divendres passat vaig llegir a EL 9 NOU l’article sobre el 75é aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Vic i hauria de fer un comentari sobre el nom de la nostra ciutat. Quan es van publicar les Normes Ortográfiques del catalá l’any 1913, els erudits vigatans d’aleshores s’oposaren fermament al canvi per diversos motius. Un d’ells era pel tema de la ch al final de la paraula. Per tant, aixó afectava de ple el nom del nostre municipi. El diari local La Gazeta Montanyesa deia que: "... al cap d’avall de les Normes hi ha una adverténcia que diu: Aquestes normes no afecten als noms propis geográfics...” o bé “... mutilar el nom de Vich, mutilará també el cognom que li han llegat sos pares y en lloch de Dachs escriurá Dacs.” Des dels segles XIV i XV, es venia anomenant Vich a la nostra urbs com moltes altres paraules, noms i cognoms: amich, rich, bosch, únich, antich, filólech, March, Lluch, Enrich, Bach, Bosch, Suriñach, Musach, Solanich... i moltes més. Serien cinc segles esborrats per unes normes artificials propugnades per l'Institut d’Estudis Catalans que no havien tingut cura amb la parla de la nostra comarca... “ens el idiomes no’s llegis la ab reyals órdens” -es deia. Un paràgraf escrit per Jaume Collell el 1914 reflectia aquest malestar: “La moda! Qui ho havia de dir que després de tants anys de treballar per l’enaltiment y puresa del llenguatge, havia de venir un temps en que, per una capritxada d’uns quants pseudo-filólechs mal avinguts ab l’ús tradicional, s’hagués de veure malmenat lo catalá, y per pura moda, introduhida una anarquía ortográfica que no ha fet mes que dificultar la escriptura y la ensenyança del catalá. Per aixó es molt trist que aixeca moda l’hagen volguda admetre persones y entitats que, per son carácter y per ses conviccions, están ben lluny de admetre les volubilitats de la moda.” Els diaris locals estaven plens de crítiques donant arguments molt lógics com “en la lluita entre diferents formes dialectals la Metrópoli té una gran influencia en la formació d’una llengua literaria etc.” o bé “... s’ho han prés molt fort aixó de la imposició de les Normes ortográfiques. Algú ha arribat a sospitar si fins als Moços de l’Esquadra se’ls donarán lliçons com als demés empleats de la Casa de Sant Jordi, y se’ls encarregará que denuncien als qui no les adopten, com se denuncia un caçador furtiu o als pescadors en temps de veda.” Els grans pensadors eren molt refractaris a aplicar aquesta reforma, fins i tot a començaments de la Guerra Civil, com ho demostra el fet que hi havia diaris en què es continuava escrivint amb ch final com a Els Esclats de Joventut (1931), L'Estudiant de Vich (de 1932 a 1955) o La Veu del Papa (1936). O sigui, com dieu a EL 9 NOU “-que es rebatejava altre cop amb el nom de Vich-” és una frase no gaire correcta. Fins i tot, ja a comengaments de la democrácia (1977), trobem escrit, a la portada de la guia del Mercat del Ram, el nom “Vich” com a representatiu de la nostra ciutat. En l’actualitat hem confós “Vich” amb el franquisme... La política a vegades espatlla fenómens culturáls dels pobles, menyspreant els costums centenaris com és aquest cas. La lluita que tingueren les “ments pensants” vigatanes durant aquells anys amb l'Institut d’Estudis Catalans, intentant fer-los canviar de criteri, ara es “llença a les escombraries”, i aixó és injust. Per tant, la ch final era una terminació de paraula típica del llenguatge de la comarca i n’hauríem d’estar orgullosos. Miquel dels Sants Molist -

Vic