Carrer Serra Badell? - REVISTA DE VIC - 14-10-2019

Em fa molta ràbia haver de substituir contínuament al “professor de Història Contemporània” de la meva ciutat quan jo sóc mestre en “Humanitats i Seny”! Per sort, tinc un alumnat aplicat i centrat en les classes. A un d’ells, que és una persona excepcional, no sé ben bé què li està passant en els últims temps: està nerviós, revoltós, entremaliat, no es centra en el que ha de fer... a més, ha faltat a dues classes en que tractava un tema bastant important i, per això, és una llàstima, però l’he hagut de suspendre. A l’aula, “La Revista de Vic”, no es va presentar en tots els mesos de juny, juliol i agost del 2018 (potser va estar malalt o se’n anà de vacances). En conseqüència no pogué seguir l’interessant tema titulat: “Reobrim el “Cas Virrei”?”. També va pillar en una classe recordatòria d’aquest assumpte realitzada a l’aula “EL 9 NOU”. Concretament es donà el divendres 8 de març de 2019. En la secció = Ajuntament; una de les matèries tractades era prou important: el “judici” de Gabriel d’Avilés, Ciutadà Il·lustre que, després de vàries actuacions errònies per defecte greu de forma, deixà de tenir aquesta concessió honorífica. Ara està castigat a les golfes esperant a que algú pensi un altre cop en ell i, després d’assabentar-se de l’error comès, el faci tornar a la Sala de la Columna. Al mateix temps, en dites explicacions, introduïa la Guerra Civil del 36-39 i la nefasta actuació de l’Alcalde Serra Badell. Jo creia que es captaria pels “estudiants” aquest doble sentit del meu argument (Avilés/Serra Badell). Però no... He de tornar a recordar-ho per tercer cop. Mireu; en l’assignatura de 1r de Història es recalca el fet de que un bon historiador és aquella persona que, en la seva cerca sobre un tema determinat, troba molta documentació variada en tots els racons possibles. Un cop la té, l’ha de passar pel “sedàs” per separar el gra de la palla i trobar les coses positives i negatives del subjecte en qüestió. Finalment, fa una valoració global traient les conclusions finals. En el cas concret de Marià Serra Badell ens dona un resultat nefast! Aquesta afirmació requereix la següent explicació. L’article publicat a EL 9 NOU de divendres passat, ens descriu l’acord adoptat pel Consistori dirigit a dedicar un carrer a Serra Badell. Només es destaca el positivisme d’aquest Alcalde per donar-li més realçament i ampul·lositat. D’aquesta manera, tothom donà el vot afirmatiu a aquesta moció. Que si destituït com a regidor i empresonat el 1934 per haver proclamat l’estat català, que si tornat a ser elegit com a alcalde fins al 1938, o exiliat a França, o les tasques socials que va fer, o les bones accions construint dues escoles, o salvador del museu... Tot molt maco i adient per fer-li afalacs i tirar-li floretes. Encara que són bastantes les correccions que s’han de fer. Salvar el museu?... És completament falsa aquesta afirmació. Al llibre d’Eulàlia Gudiol Corominas titulat “Josep Gudiol Ricart” (pàg. 56) ens descriu l’actuació de Josep Gudiol. Va ser nomenat per la Generalitat com a inspector de monuments amb la finalitat de salvar el patrimoni artístic de Catalunya (document signat per Josep Tarradellas). Quan arribà a Vic, veient la Catedral cremant lentament i les finestres baixes del Palau Episcopal fumejant, s’adreçà a l’Ajuntament per parlar amb l’Alcalde. Serra Badell li digué que ell no tenia poders “i que em posés d’acord amb el comitè revolucionari”. O sigui, es va desentendre totalment del Museu “Episcopal”. Aquest comitè no feu cas del document de la Generalitat i li respongueren que salvarien el Museu “menys el que fos de «capellans»!”. S’ha de puntualitzar també que EL 9 NOU de 20 de setembre de 2019 diu que Serra Badell: “va tornar a ser elegit Alcalde”... Faltava afegir “no democràticament”. Només 18 persones, de partits polítics i sindicats amb afinitat comuna, van decidir que fos ell. És més, el Consistori democràtic que hi havia aleshores, encapçalat per Manuel Gros i Raguer, no tingueren oportunitat de rebatre la decisió perquè van ser rellevats sense embuts. Gros no tingué la possibilitat de renunciar al càrrec per escrit ja que, amb tota probabilitat, estigué empresonat amb el perill que això comportava en aquells moments i davant dirigents sense miraments. Estigué un mes retingut i el van alliberar previ pagament d’una quantiosa suma de diners. Possiblement, la seva fàbrica de sabons, situada a la cantonada entre el carrer Manlleu i el Pla de Balenyà, hagué de tancar les portes, per falta de recursos, deixant als seus treballadors a l’atur. Acabada la guerra, deixà la política i se centrà en reflotar l’empresa, fins l’any 1962 en que morí. El seu fill, Miquel S. Gros, Director de l’Arxiu Biblioteca Episcopal de Vic, em comenta orgullós que va ser l’alcalde democràtic que ha durat més en la història vigatana (en sentit figurat), ja que no va signar les actes conforme renunciava al càrrec. Però els fets que taquen d’un negre pur i dur a Serra Badell i a la història del vigatanisme són els assassinats indiscriminats de 178 eclesiàstics al Bisbat de Vic. A Vic en concret, foren 149 entre eclesiàstics i laics segons l’article de Jordi Oliva i Llorens, professor d’Història Contemporània de Catalunya de la UOC, recentment publicat a Ausa (Vol. 28, 2018, 758). El Comitè Antifeixista de Vic els treien de les seves cases, els introduïen a l’anomenat “Cotxe Fantasma” i els disparaven un o més trets al cap... També n’hi havia que els assassinaven a la pròpia casa. Així de sanguinaris i sense ànima eren. L’Alcalde no era l’executor; però ha estat el responsable moral de 149 morts, i aquesta és una taca immensa. Suposo que molts no heu vist la mort de cara i no sabeu ben bé quina sensació tindríeu. La veritat és que no li recomano a ningú (he passat per aquesta experiència). La vida és el bé més preuat que tot ésser humà té, i segar-se-la sense motiu és d’una crueltat indigne. Vegem també la publicació “MI REVISTA” de 1 de març de 1937 que relata molt bé els moments d’aleshores. Vic encara era republicana i estava més calmada pel que fa a les matances. Dit informatiu va entrevistar els poders fàctics d’aleshores. Evidentment, tot el reportatge està en clau positiva. Per començar, s’observa com la unió entre l’Alcalde Serra Badell i el Comitè de Defensa encapçalat pel seu President Freixenet es ben estreta (veure fotos).

Mariano Serra Badell

F. Freixenet “… dedicaremos esta información a exponer la labor del Comité de Defensa… a cuyo frente se encuentra un hombre de todos tan querido como es el compañero Mariano Serra”… “En El Vigatà dióse cuenta de la constitución del Comité de Defensa revalidándose el nombramiento de presidente al compañero Freixenet”. També hi ha una dada curiosa que ens fa pensar que els autors de l’incendi van ser uns pocs vigatans ajudant als forans. En aquest cas, podrien haver estat els membres del Comitè Antifeixista que ja havien comès d’altres atrocitats. Ho dic perquè a Vic hi havia molts edificis religiosos i algú de la ciutat havia de saber trobar-los amb més facilitat. És una hipòtesi. “… martes (21 de juliol de 1936), fue cuando, dándose cuenta el pueblo de que aún estaba en pie todo lo que significaba reacción y contrarrevolución, se dedicó a incendiar iglesias y conventos, que en gran número existían en Vich.” Més endavant, ens apareix un import que correspon a la confiscació del béns de la Catedral i la destinació que tingueren. “Es de interés recordar el inmenso tesoro que se encontró escondido en el edificio de lo que fue catedral. Entre objetos de metal precioso, metálico y valores, sobrepasa la cifra de 16 millones de pesetas, que pasaron íntegras a la tesorería de la Generalidad de Cataluña.” Jo em pregunto: es pot demanar el rescabalament d’aquesta quantitat per part del Bisbe de Vic a la Generalitat en l’actualitat? Es de suposar que no però s’ha de tenir present. Finalment, en aquests fragments, es comproven les mesures comunistes pel que fa al ram de les empreses. “Lo que primero hicieron estos militantes fue ir a un control absoluto de la industria y de las actividades de sus afiliados o productores.”… “A par¬tir de este momento ya no hay patronos. Todos han pasado a tener los mismos derechos y deberes. Ya no se va a permitir que nadie recuerde a ningún ex burgués lo que antes había sido.” En definitiva, jo he fet una enumeració de circumstàncies negatives que afecten a Marià Serra Badell. Posats en una balança els pesos oposats, clarament el negatiu pesa més. Per tant, opino que no mereix tenir un carrer o plaça amb el seu nom. A mi em faria por viure-hi. Ni tampoc va merèixer l’homenatge que se li va fer fa quatre anys. La segona república a Vic va ser, és i serà una taca negre com el carbó que tindrem perpètuament, i no hauríem de buscar excuses per rebatre aquest tema. D’això n’hem d’aprendre per a les futures generacions. Reflexioneu, actueu amb consciència, meditant més les circumstàncies d’aquest cas, valoreu les mentides i no actueu a la babalà ja que, si s’arriba a posar la placa, sota el meu criteri, tot l’Ajuntament actual serà còmplice d’aquesta massacre i de l’incendi de quasi tots els edificis religiosos de Vic.