Continuant amb el canvi d’hora, l’anècdota curiosa que va succeir a Vic (concretament al rellotge de l’Ajuntament), la descriu molt bé la Gazeta de Vich de 16 d’abril.
Diu: “El canvi de l’hora solar per l’hora oficial, o sigui, de l’hora veritat per l’hora mentida, va fer-se ahir vespre, al punt de les onze, al rellotge de Casa la Ciutat, amb tota la solem¬nitat que el cas requeria.” Es veu que a tres quarts va començar a aparèixer gent a la Plaça per presenciar aquell acte malèvol; a tres quarts i mig davant dels cafès de la Constància i de Blanch hi havia una gran gentada que potser no bai¬xaria d’un centenar de persones; els balcons de la societat la Barretina eren plens de gom a gom; a la torre del rellotge també s’hi veia molta gent inquieta per a veure aquell esdeveniment, i en molts balcons i fi¬nestres la gent treia el cap per veure què pas-saria, com si hagués de passar alguna cosa molt grossa. La incògnita era patent degut a ser la primera vegada que passava un fet així.
A les onze, el rellotge començà a tocar hores i a cada campanada la gent ana¬va cantant en veu alta: “una! dues! tres!, etc.”, i al contar-ne només onze hi va haver una cridòria general. Tot seguit es va veure que la punxa grossa feia una corredissa donant el vol per tota l’esfera, però, com que l’encarregat d’aquesta feina “no la devia tenir gaire assajada”, l’embranzida va ser tant forta que va arribar fins a un quart d’una, provocant això una gran rialla.
Després d’una altra volta, “el rellotge es posà a tocar hores i el públic a contar-les amb grans crits”, i al observar aquesta vegada que ja hi havia el compte just, la gent, donant mos¬tres d’aprovació, va dissoldre’s, anant-se’n la major part cap a dormir.
La mateixa situació, en els altres campanars de la ciutat que tenien rellotge, fou diferent.
A la Catedral ja arreglaren el rellotge abans de les onze de mode que en lloc de tocar aquestes hores ja en tocà dotze.
En canvi al Carme no es cuidaren de res i quan als altres rellotges tocaven la una, al Carme en queien 12 amb repetició i tot. Precisament això feu equivocar al sereno que tot anant Rambla del Hospital avall anava cantant “las doce han dado” i, a l’arribar a la Rambla de Sant Domènec, fos perquè sentís el rellotge de la Catedral fos perquè al canviar de parrò¬quia li semblés convenient canviar d’hora, es posà a cantar “la una ha dado”.
Això és un signe de que també hi havia una anarquia horària... cada rellotge públic “anava a la seva bola”.
Un cop fet el canvi de les hores hi havia gent que, per entendre’s, portava dos rellotges dintre les butxaques de l’armilla, el de la dreta assenyalant l’hora bona (solar o antiga), i el de l’esquerra, la liberal o nova. Altres persones, enfadades pel canvi, no van voler canviar la ja vella direcció del seu rellotge.
Vistos els esdeveniments de l’any 1918, el canvi horari, no ha estat uniforme en els anys posteriors. Hi van haver anys en que no n’hi hagué. En època de la Guerra Civil, va ser curiós ja que, en certs moments, en la zona Republicana i en la Nacional tenien diferent horari.
Total... aquest tema ha estat molt embolicat al llarg d’aquests últims 100 anys. I jo em pregunto: val la pena aquest canvi?
Comentarios
Publicar un comentario