Aquesta vegada li toca el torn al tractament de les blasfèmies, enteses com a paraules injurioses contra Déu i els sants.
En l’actualitat, és molt habitual sentir paraulotes, insults, mots grollers o blasfèmies, dirigides a persones, institucions diverses, animals o, fins i tot, objectes inanimats, que són “non grates” per a qui les diu. A principis del segle XX també es trobaven amb el mateix problema encara que es va intentar eradicar mitjançant normes que penaven aquestes conductes, tant des de l’Ajuntament com de instàncies superiors.
En l’àmbit privat, també, hi hagué un organisme amb aquest propòsit anomenat la Lliga del Bon Mot, que nasqué a Barcelona al 1908. La seva existència durà, ni més ni menys, fins el 1963. Desenvolupà llurs campanyes en diaris, edità fullets, cartells, donà conferències en les escoles, patronats, fàbriques i ateneus, i promogué actes de propaganda, de cultura, religiosos i patriòtics.
Va ser una “lluita aferrissada” com la que tingueren a EEUU amb l’anomenada llei seca. Al final també es va perdre.
Es pensà que s’havia de fer alguna cosa decisiva contra tal vici desgraciadament massa català del renegar i mal parlar.
Aquí a Vic, per part de la Junta Diocesana d’Acció Catòlica, es va promoure, més d’una vegada, el zel de tothom i en especial de les autoritats, per mirar de reprimir tant reprovable vici. L’Alcalde d’aleshores, Domingo Camps, contestà a la referida Junta adherint-se a la seva manera de qualificar la blasfèmia i oferí publicar una al·locució recordant les penes en que cauen els que blasfemen. Ordenà als “seus dependents” que davant tota infracció de que siguin informats, de seguida portarien el cas al Tribunal competent, advertint que si era una persona que depengués de la seva autoritat el que cometés la falta, a la primera amonestació, li seria imposada la suspensió de sou per vuit dies i, a la segona, seria destituït si depenia de l’Alcaldia, o proposaria la destitució si fos nomenat per l’Ajuntament.
Aquesta actuació de l’Alcalde de Vic arribà a oïdes de La Vanguardia de Barcelona que en feu una alabança del criteri adoptat afegint que “más que un caso de represión, es un ensayo de purificación y educación del elemento correccional y directivo”. En un article de la Gazeta Montanyesa de 27 de juny de 1912 es deia que “convindria que, aixís com a les entrades de moltes ciutats y poblacions petites s’hi veu ab lletres grosses: Prohibida la mendicitat, s’hi posassen uns cartells en els llochs més freqüentats que diguessen: La blasfemia es severament castigada”.
Es culpava als mercaders de bestiar i, sobretot als garrinaires, d’haver portat la “blasfèmia grossa” a la pagesia de Vic. El més afectat era el jovent masculí de 15 a 20 anys. Eren un mal exemple davant les noies que es desvergonyien davant tantes blasfèmies. Tal era l’alarmisme que, fins i tot, es deia que acabar amb la blasfèmia a Catalunya seria una obra de major transcendència que la “tant desitjada Mancomunitat” (aquesta començaria a rutllar dos anys més tard).
Vist des de la perspectiva actual, va ser un intent molt meritori, però excessivament penat que, al final, no ha quallat en la societat.
Comentarios
Publicar un comentario