El tema dels correbous, toros i/o vaques no s’ha tocat extensament des de 1979, quan jo tenia, encara no, 7 anys. El narrador d’aquest reportatge titulat «El correbou de Vic» fou Josep Mª Solà i Sala. Es publicà a l’Ausona durant tres setmanes en les que descriu els orígens de la tauromàquia vigatana fins a la seva supressió a la Plaça Major, explicant anècdotes que es produïren en anys intermedis. Després de quasi 40 anys, una actualització amb noves descobertes anirà molt bé per la història de la ciutat.
S’ha de dir que, també hi ha un reportatge, d’extensió, una pàgina, publicat a El 9 Nou de l’any 1991, que parla, alt per alt, de la primera Plaça de Toros de Vic sense profunditzar.
Encara que ens sembli estrany, aquí a Vic, en tinguérem dues de fixes i els anomenats “torins” o places de braus movibles, que eren de fusta i es muntaven allà on digués l’autoritat del moment. Realment, la paraula torín, és una derivació que prové de la primera plaça de toros de Catalunya. La seva situació era a Barcelona i s’anomenava “El Torín”. S’inaugurà l’any 1834.
La Plaça fixe era una novetat que agradava a la majoria de la gent. És de suposar que els afeccionats es multiplicaven i creixia el renom d’aquesta Plaça. Tingué tant d’èxit que se’n creà una segona a Olot al 1859 i una tercera a Vic al 1860. Els empresaris observaren que, davant tanta demanda per veure aquest espectacle, era econòmic construir-les. Hem de pensar que abans no existien esports tan comuns en l’actualitat com el futbol, el bàsquet, el tenis... Veure toros era, per a la gent, una manera de canviar d’aires i d’esbargir-se després de les jornades de treball.
Però anem a la documentació històrica que prova fefaentment aquests fets. La dada més antiga, fins al moment, la va trobar Josep Mª Solà a l’Arxiu Municipal de Vic. És del 20 de juny de 1624 i ens explica que, a les festes de Sant Joan, “la ciutat fa de córrer bous”. La Plaça Major servia d’escenari privilegiat a aquest acte festiu. Ens hem de imaginar l’escena: amb carros i fustam tapant les entrades dels carrers que surten de la Plaça i amb una cinquantena de mossos atrevits, n’hi havia prou per convertir-la en un torín. El bestiar era “del país” cosa que els feia menys braus, “sense gaires filigranes genètiques” com escrigué Solà. Com que organitzar els correbous en aquestes condicions sortia econòmic, se’n organitzaven més d’una durant l’any. Ja aleshores hi havia detractors, com la classe eclesiàstica en general. Especialment, el Bisbe Antoni Pasqual (1685-1704), era una persona a la que li repugnaven les violències dels correbous. Jaume Balmes tampoc podia veure aquest violent espectacle que se seguia fent amb normalitat en els anys que no hi havia inestabilitat bèl·lica a Vic.
Gratant a les sessions plenàries de l’Ajuntament he trobat una curiosa anècdota que es va produir en la del 24 de juliol de 1857: la sol·licitud per part de Jeroni Vilaseca del rescabalament de l’import d’un toro mort en la tercera corrida que hi hagué en les festes de Sant Miquel. Aquest animal s’havia cedit a la beneficència com a obra de caritat i, en conseqüència, el demandant no havia rebut cap compensació. L’Ajuntament, en sessió posterior, li denegà la petició per no considerar-lo el legítim propietari del toro i que, si de cas, ho hauria de demanar amb qui contragué la obligació ja que el consistori es desvinculava d’aquest tema. Aquesta història prova que hi seguien havent toros en actes festius.
Per tant; hi havia demanda de veure aquest espectacle, i, al 1860, mans privades, tingueren la idea de construir una Plaça de Toros fixe a Vic. Això serà explicat d’aquí a un mes.
Comentarios
Publicar un comentario