Dies després de la corrida a la Rambla del Carme, el primer que es demanà a l’Ajuntament per a organitzar les festes de Sant Miquel, va ser una subvenció de 500 pessetes i la cessió de la Plaça de la Constitució per a la corrida de bous a l’estil del país que en volia fer. No hi hagué unanimitat, per tant, es procedí a una votació nominal en que es tirà endavant amb la proposta gràcies als vots, entre d’altres, dels regidors Enric Blanch, Josep Genís, Josep Serdá o Josep Serra Campdelacreu (Sessió de 19 de maig 1877).
Les corrides van ser els dies 6 i 8 de juliol a un “torin” de reduïdes dimensions en comparació amb la mateixa Plaça de la Constitució (Major), amb l’objectiu de que el bestiar no es cansés gaire i donés joc en les dues sessions. El recinte només estava tallat per les voltes del nord i de l’oest. El “chiquero” (tancat) estava situat davant el cafè de la Constancia. Les 22 vaques torejades eren de les acreditades ramaderies Carriquirri, Arguedas i Pérez. Com a publicitat, que va sortir al Diario de Vich de 3 de juliol, s’anunciava per la “Fuente del Recreo y Restaurant de San Miguel de los Santos” que hi haurien refrescs de totes classes per a després de les corrides.
Al vespre, es portà el bestiar cap al tancat que hi havia a la Plaça per tenir-ho tot a punt per a la primera corrida. Just en aquells moments, les senyores que sortien del ball que es donà al Casino Vicense, en veure’ls es van espantar molt al passar tant a prop d’elles.
El divendres 6 de juliol, a un quart de quatre de la tarda, començà la primera corrida davant d’una gentada immensa i entremig d’una decoració en forma de círcols concèntrics que representaven a la nació, la província i el municipi de Vic segons el Diario de Vich de 10 de juliol de 1877 (pàg. 470). El bestiar va ser molt bo excepte dues vaques que van arribar esquàlides a conseqüència del llarg viatge des de Navarra. Durant els actes, un jove, penjat a la barrera amb alguna dificultat, va ser atrapat per una vaca tirant-lo al terra i ferint-lo al cap de força gravetat. La premsa d’aleshores no diu res més d’aquest trist succés. Moltes cridòries se sentien, i els xocs i les caigudes eren habituals entre els torejadors.
Dos dies després, al matí, el cel no acompanyava gaire. Plovia una mica i semblava que no pararia. A les quatre de la tarda es va determinar que comencés la segona corrida de les festes de Sant Miquel ja que, en aquells moments, deixà de ploure. La multitud reunida a la Plaça era major que dos dies abans, doncs els “cotxes” dels pobles veïns venien plens de gent. La corrida deixà que desitjar i es van concedir, a precs del públic que expressava els seus desitjos amb clamorós i unànime crit, tres vaques de gràcia. Era fosc quan finalitzà l’espectacle.
Vista la petita descripció de les corrides que tingueren lloc en les festes a la Plaça, dues setmanes després, en apareix un article signat per “F.”, al Diario de Vich, que recrea perfectament com era la mentalitat de la majoria dels vigatans d’aleshores. Fa una distinció total entre l’esperit tauromàquic de Barcelona i el de Vic. Allà es feien corrides més formals en que “tots els actors es proposen la mort: el toro procura, inconscientment, la mort del torero, i aquest dirigeix tots els seus actes racionals a la mort d’aquell”. L’autor explica que va venir horroritzat de veure una corrida molt tètrica a la plaça de toros anomenada “El Torín” de Barcelona.
Un cop a Vic, vistes les corrides que es van fer a aquelles festes, tornava a “renéixer l’entusiasme amb que, en altres temps, assistia a la nostra popular diversió” – segueix dient. El corre-bou era la celebració més popular, més tradicional i més peculiar del poble vigatà. Milers de persones s’acostaven a aquest torín pels vuit carrers (ara són set) que accedien a la Plaça amb ganes de presenciar un bon espectacle. “Cadascú triava el lloc més adequat a la seva condició; els valents es quedaven a l’arena, els covards pujaven al cadafal i les belles assegudes als balcons...“ (Diario de Vich, 22/07/1877).
A diferència de Barcelona, al corre-bou tradicional de Vic no hi havia lluita. Ni una sola gota de sang tacava la sorra, a ningú se’l forçava a torejar, i l’únic objectiu dels toreros era evitar, gràcies a la seva habilitat i amb l’auxili de les seves cames, un xoc amb les seves despuntades banyes. Així, una enganxada, no tenia més resultats que “una tombarella, tres salts i un altre cop a la lídia”. L’animal sortia de la Plaça tan íntegre com estava a la seva entrada; simplement es jugava amb ell - deia l’articulista. A més, tenia l’avantatge moral de contribuir eficaçment a la unió de tota la comunitat vigatana.
Comentarios
Publicar un comentario