Aquest any hi ha notícies escasses sobre les corrides de braus a Vic però puc confirmar que també n’hi hagueren.
Tractaré, per ordre cronològic, les qüestions més notables que succeïren a l’any 80 del segle XIX. Una de les coses que calia reorganitzar i renovar eren els serveis del cementiri. Aquesta obra neoclàssica protegida actualment com a Bé Cultural d’Interès Local s’inaugurà el 1834. En aquells moments, el reglament regulador del seu funcionament era de 1853 i, per tant, s’havia de modernitzar per les noves necessitats internes. La Junta que l’administrava s’envellia i alguns vocals ja eren morts. A més, al créixer la ciutat i la població, es requeria urgentment una ampliació de les seves instal·lacions. En breu, ja no podria contenir més cadàvers. Doncs bé, es feu un nou reglament pel règim administratiu del “Cementerio rural de la Ciudad de Vich” . Quan ja estigué redactat, es tractà de complir les seves disposicions però, a conseqüència de les protestes de l’autoritat eclesiàstica es desistí, per part de l’Alcaldia, quedant en suspens la seva aplicació.
Deixant el tema mortuori, passem al de naixements que es més alegre. En aquest cas va ser l’anunci de la casa Reial de que la Reina havia entrat “en el quinto mes de su preñez”. L’Ajuntament de Vic, en sessió extraordinària de 11 de maig i seguint l’exemple d’altres poblacions, “estimaba dar una prueva ostensible de su respeto y adhesión a la família Real”. El descendent d’Alfons XII era més a prop.
Realment, no va ser “el” sinó “la”. L’11 de setembre de 1880 nasqué la Infanta Maria de les Mercès de Borbó i Habsburg-Lorena (veure foto extreta de la wikipedia) filla i hereva de dit Rei. Recent sabuda la notícia, a Vic hi hagueren celebracions els dies 12, 13 i 14 “con motivo del alumbramiento de S. M. la Reyna”. Com que havia nascut una “hembra” (nom malsonant que s’utilitzava aleshores), el protocol deia que s’havia d’actuar de manera diferent a la d’un “varón”.
Primerament, el dia 12, es va hissar una bandera blanca a la torre de la Casa Consistorial. Es redactà una al·locució i es publicà acompanyant al pregoner, la Banda municipal. Es va fer un repic de campanes a totes les parròquies ja que el Bisbat també era l’altre principal participant en aquestes festes. S’adornà la balcona de l’Ajuntament, col·locant sota dosser el retrat d’Alfons XII i s’envià un telegrama felicitant respectuosament a Ses Majestats i al Govern, afegint que es celebraren amb públiques demostracions tan faust succés. Al vespre tingueren lloc il·luminacions donant la Banda municipal una serenata a Plaça.
Altres mesures preses en els dos dies posteriors, a part d’un Te-Deum a la Catedral en acció de gràcies, van ser la distribució d’una terça de carn de bou, un pa blanc d’una lliura, tres unces d’arròs i mig porró de vi a cadascun dels albergats a la Casa de la Caritat, l’Hospital de Misericòrdia i els presos del centre penitenciari vigatà. Els malalts de l’Hospital (de la Santa Creu) tenien diferent tractament... un pa blanc d’una lliura a cadascú i una gallina per cada vuit malalts. Tot això ho costejava l’Ajuntament amb càrrec al capítol d’imprevistos. Es va tractar també de repartir algunes almoines a les famílies pobres de la Ciutat , però es va desistir d’aquesta idea per falta de fons i per les dificultats i compromisos que portava en sí aquell acte caritatiu. Aquests dos dies es tornaren a fer misses i Te-Deums on hi van assistir gent convidada amb 500 targetons. Finalment hi van haver focs artificials disparats des de la Torre de l’Ajuntament.
En l’àmbit cultural s’ha de dir que, al juny, Josep Serra i Campdelacreu (Arxiver de l’Ajuntament de Vic) fou nomenat membre de l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona. També, aquest any 1880, Mossèn Cinto Verdaguer va ser nomenat Mestre en Gai Saber pel consistori dels Jocs Florals.
Del correbou... “La Veu del Montserrat” de 3 de juliol, fa l’anunci, mitjançant el programa de les festes, de que incloses entre les diversions de costum no hi faltarien dues corrides a la Plaça Major. Preveia l’atracció de molta concurrència als cadafals que s’anaven aixecant al voltant de la gran plaça. Els vigatans “constructors” del torín el feien amb molta traça i gresca. El diari aconsellava molta atenció i que ningú hi prengués mal. També rememora, amb un llarg poema, el correbou que hi hagué al 1799 composat per Jaume Oliva i inserit en la Crida de les festes de Sant Miquel dels Sants. Finalment en fa una comparació entre aquesta costum popular entre dit any i 1880, i arriba a la conclusió de que no ha variat ni un mil·límetre l’efervescència ni el gust pels correbous.
Comentarios
Publicar un comentario