Començaré l’any 1884 amb una dada curiosa... aleshores ja hi havien institucions que tenien cura dels éssers vius. En concret era la “Sociedad Madrileña protectora de los animales y de las plantas” fundada el juny de 1874. En un escrit del seu President s’animava a que l’Ajuntament de Vic imités als de Cadis, Sevilla i La Habana en quan a introduir, a les Ordenances municipals, els articles necessaris per a castigar tot acte maliciós contra els animals o les plantes (Sessió Ordinària de 12 de maig de 1884 de l’Ajuntament de Vic).
Passem a la premsa... en concret La Veu del Montserrat. Tenia 6 anys d’existència i he comprovat que el seu Director, Jaume Collell, utilitza bastant sovint el mot “Pàtria”; especialment en aquest any. Aquest terme començà el seu rumb el 1833. Bonaventura Carles Aribau (veure dibuix adjunt), en escriure el poema titulat “A la Pàtria”, fou l’iniciador del Romanticisme en llengua catalana i el moviment anomenat de la Renaixença. Dita poesia estava dedicada al banquer Gaspar Remisa en obsequi pel seu Sant. El seu eix vertebrador es fonamentà en l’enyor que només es podria guarir mitjançant la llengua catalana. Fins aquí, tot correcte.
Amb el temps, el terme “Pàtria” va anar agafant un altre sentit. En especial, Mn. Collell, canvià en alguna mesura el seu significat. L’atribuí, en aquell moment, a tots els àmbits i poders de la societat, tant al local i al català, com a l’estatal. Exemples d’aquesta opinió personal els extrec del seu diari. L’ article de 5 de juliol, titulat “En família”, ens explica que “Avui no queda un sol vigatá que no’s recorde de sa cara patria, tant los que en la ciutat habitan, com los que’s troban lluny de la terra nativa”. No només amb Vic, sinó també, a Olot, ens apareix aquesta paraula en referència a Fr. Joseph Barcons Saderra: “sa pátria nativa” (VM 1884/11/22). Igualment, aquest terme, pel que fa referència a Catalunya, està citat, per exemple, a la portada de La Veu del Montserrat de 21 de març de 1885: “... pagant sempre la funció la pobre patria y sobre tot la rica, la egoista, la rebelde Catalunya” quan tractaven un tema debatut al Congrés dels Diputats. I després fa una diferenciació crítica entre la patria gran (Espanya) i la patria petita (Catalunya). També, el mateix Jaume Collell, per enrevessar-ho encara més, utilitza la paraula “nació”, en el periòdic de 8 de març de 1884, en aquest cas, per referir-se a Espanya: “Temps ha que’l sabem lo statu quo d’Espanya tan dintre com á fora; pero es altament vergonyós per nostra nació que mentres la França...”.
Anys després, en un altre medi de comunicació vigatà anomenat “Comarca”, en la seva portada del 5 de maig de 1900, hi ha l’article titulat “La Patria” que és, en teoria, el més adient per donar-nos el significat. Informa: “La patria es la familia, es el pueblo, es la sociedad toda de individuos, familias y pueblos que tienen una misma historia y unas mismas tradiciones...”. Deixa, en lloc secundari, a la llengua. Aquest mateix article introdueix també el terme de la nacionalitat: “La patria es la nación viviente en su historia”. Pel que... carai quin batibull! Al ser conceptes volàtils però, al mateix temps, atraients al públic... queda ve utilitzar-los per part de la premsa per donar una mica de “vidilla” a la societat i excitar als lectors, sobretot, en moments de crisi. Segons el cantó polític del redactor... ja se sap per on van els trets.
Bé; aquest tema l’aparco perquè “crema els dits” i crea malestar.
Pel que fa al tema correbous, en aquest any 1884 ens apareix poca informació. El panorama climàtic dels dies previs a les corrides era desolador: una forta pedregada caigué diumenge 22 de juny i feu perdre tota la collita a les famílies de pagesos del sud de Vic i part de la Guixa, Malla, Balenyà, Taradell, Hostalets i Centelles. Tot i aquestes desgràcies, se seguí amb el programa acordat de la festa tauromàquica. Aquest any les entrades del torín instal·lat a la Plaça serien gratuïtes. El bestiar provenia de Navarra i La Veu del Montserrat desitjava que els assistents no prenguessin mal. El diumenge dia 6 de juliol es celebrà la primera corrida. Els aficionats foren més de 8.000. Una setmana després, hi hagué la segona, aquest cop amb torejadors d’ofici ja que els vigatans no es fiaven del “bestiar foraster... si te les cames flaques, va ben armat de testa” (VM de 12 de juliol).
En l’aspecte religiós, s’ha de destacar que, el diumenge 17 de setembre a la tarda, es beneí una imatge de la Moreneta, elaborada per l’escultor Agustí Potellas, que fou portada en processó pels carrers de Vic fins a tornar a la Catedral i col·locar-la a la corresponent capella. En l’actualitat, hi ha una altre imatge, ja que la mencionada segurament va ser, per ordre del Comitè Antifeixista, past de les flames junt amb d’altres objectes religiosos, a la Plaça Major. El foc durà tres dies: 8, 9 i 10 de setembre de 1936.
També, La Veu del Montserrat de 4 d’octubre de 1884 ens dona la informació de que el Bisbe Morgades prohibí, als fidels, la lectura dels diaris publicats a Igualada titulats La Federación i La Democracia per les horribles blasfèmies que en ells s’estampaven. Aleshores eren usuals aquests vetos quan un medi de comunicació no era afí a l’església.
Finalment, passem de notícies religioses a municipals. A l’Ajuntament de Vic hi havia “mal rotllo” per la manca d’assistència d’alguns regidors a les seves Sessions (Sessió de 22 d’octubre). Això entorpia la via administrativa donant mal servei als ciutadans. Així doncs, es va acordar que, per part de l’Alcalde Jaume de Vernis, s’adoptessin “medidas eficaces á fin de obligar á todos los Concejales á que asistan puntualmente á las sesiones ordinarias y estraordinarias imponiendo á los que dejen de hacerlo, sin justificar justa causa, las multas que determina la ley, y procediendo, si esto no bastare á lo demás que haya lugar”.
Comentarios
Publicar un comentario