Aquest any 1885, en primer lloc, parlaré del correbous que hi hagué en diferents llocs de Vic, del mal temps, de la mort del Rei Alfons XII i, finalment, de l’esfondrament d’una fàbrica al carrer de Gurb. Som-hi doncs.
El 25 de maig començaren les festes de la Plaça dels Màrtirs i el carrer Cardona. Es feren lluminàries i, el dimarts, correbous. L’animació no hi faltà.
No tot era gresca en aquells moments. Andalusia, feia poc, que havia petit un devastador terratrèmol i, La Veu del Montserrat, es feia ressò de la reconstrucció d’un dels pobles (Játar) gràcies a “las caritats de Catalunya”... A partir d’aquells moments en endavant, s’anomenaria Jatar de los catalanes.
La Festa Major de Vic fou l’altre escenari tauromàquic. La premsa començà a escalfar motors el 13 de juny anunciant el contracte de les “vacas forasteras” que s’havien de posar en camí en breu, des de la part de Tortosa, per arribar la Ciutat dels Sants amb alguna anticipació a les festes. Es farien venir també torejadors d’ofici com el diestro Antonio García Baden, segons el Boletín de loterías y toros de 2 de febrer de 1885. Hauria d’anar, a més, a Jaén i Andújar.
Pocs dies després, es començà a construir el torin a la Plaça Major. La premsa esperava que l’autoritat dugués un control exhaustiu en les obres per tal d’evitar desgràcies. Era tanta l’afició que, hi havia veïns de la Plaça que es queixaven ja que des dels primers pisos no es veuria res de la funció. A La Veu del Montserrat de 4 de juliol, potser perquè ho va escriure un altre redactor, es demanava que el torin s’ubiqués en un altre terreny com podia ser al “Prat den Galliners”.
Avancem uns mesos en el temps i arribem a la primera setmana de novembre. Un vent huracanat assola la comarca. No se’n tenia record. Molts arbres corpulents arrencats, pals de telègraf caiguts, campanes que tocaven soles, etc. Mal presagi... A finals de mes moria el Rei Alfons XII. Concretament fou el dia 25, a tres quarts de nou del matí a causa d’una tuberculosis. Després de deu anys de regnat i als vint-i-vuit d’edat deixava a dues filles i a la Reina Cristina d’Àustria en estat. Deixava la corona en mans d’una “noyeta de cinch anys” segons esmentava Jaume Collell (La Veu del Montserrat de 28 de novembre de 1885). En realitat, els articles 67 i 72 de la Constitució de la Monarquia atorgaren la regència a la Reina Governadora. Tot i la desgràcia, el Real Patrimoni rebé 500.000 pessetes de l’assegurança de decessos. Havia signat un contracte amb l’asseguradora La Previsió amb aquests termes. Al complir l’acord pactat, aquesta companyia aconseguí molt prestigi, cridant sobre d’ella l’atenció dels homes de negocis.
L’Ajuntament rebé ordres, per part del Governador Provincial, de que prohibís diversions públiques fins el diumenge 29 com a tribut al dol de la Nació. Afegia l’obligació de transmetre-ho al alcaldes propers a Vic.
L’Ajuntament, en sessió de 26 de novembre, acordà quatre mesures a realitzar. La primera d’elles fou el fet de “consignar en acta el inmenso dolor con que la Corporación municipal acabava de recibir la triste nueva del fallecimiento de S. M. el Rey Alfonso XII. En segon lloc, en telegrama dirigit al President del Consell de Ministres, es donarien condolences a S. M. la Reina i Real família. Després s’hauria de posar a mitja asta la bandera amb crespó negre i que “se cubra con una bayeta también negra, la testera del Salón Consistorial”. Per últim, es “jugava” amb la vestimenta dels regidors establint que havien de portar, en els actes públics, un llaç negre. A la vara distintiva de l’autoritat, que hauria de portar l’Alcalde, s’hauria de posar un altre llaç negre, però més petit.
El fet més notable que passà a finals d’any va ser una desgràcia. El dilluns 21 de desembre, de la fàbrica de teles del Sr. Bassols, situada al carrer de Gurb, just després de començar la jornada de la tarda, caigué la paret mitgera quedant la majoria dels treballadors sepultats sota les runes. Alguns, pogueren sortir amb més o menys contusions. Al saber-se la notícia, hi anaren ràpidament els veïns a prestar auxili... des del Bisbe i les demés autoritats, o membres de l’estació del ferrocarril, fins al més humil obrer (La Veu del Montserrat de 24 de desembre). El desenrunament va ser laboriós i, alhora perillós. Al final, van ser vuit les persones que moriren; sis dones i dos homes.
Dies després, es feu una col·lecta per part dels vigatans per sufragar els danys ocasionats a les famílies que s’havien quedat orfes de pare o mare. La quantitat total fou de “2.875 pesetas equivalentes á 414 duros, 16 reales” (sessió de l’Ajuntament de 26 de febrer de 1886).
Comentarios
Publicar un comentario