El primer protagonista de l’any 1887 el tenim en el ferrocarril, signe de la modernitat d’aquells anys. Conegut com a “màquina infernal”, degut a la molta velocitat que assolia, era un dels grans avanços tecnològics produïts pel segle XIX. Podia transportar pesades mercaderies i passatgers vius o morts (feia de cotxe fúnebre segons El Norte Catalán de 27 d’agost) en mig de la gran fumarada que desprenia la seva màquina. També s’ha de dir que no hi havia tantes normes de seguretat com ara. Prova d’això és que, en poc temps, es produïren tres atropellaments mortals. En els dos últims, les víctimes, van ser un guarda-línies que estava situat al creuament de la via amb la carretera de la Guixa (es va creure que va ser a conseqüència d’un cop de vent fort), i l’altre, un home sord de Malla que, pocs dies després, va ser també aixafat per la màquina. Fou necessari prohibir terminantment caminar per la via ja que aquestes desgràcies es repetien amb massa freqüència.
Una altra mort va ser encara més cruenta... Un home anomenat Canadell acabà els seus dies afogat en un femer del carrer de la Fusina. Des de temps immemorials, a les ciutats, s’havien de treure els excrements generats pels habitants de les cases i pisos “a ma”. S’ubicaven en contenidors o comunes i, un cop plens, als vespres, passaven els pagesos dels voltants a buscar-los per, així, adobar els camps. Fins i tot, en casos en que n’hi havia gran quantitat, els agricultors pagaven per ells.
El medi de transport habitual era el carro que també tenia inconvenients, a part del més accentuat: la lentitud. El Norte Catalán de 18 de març ens comenta un abús que cometien els conductors de carruatges. Es veu que els dies de pluja i en èpoques en que el fang arribava als genolls (hem de pensar que aleshores, la majoria de carrers, no estaven asfaltats), estacionaven dits vehicles sobre les voreres impedint el pas als transeünts i obligant-los a empastifar-se. Hi havia queixes dels veïns a l’Ajuntament per aquest motiu.
He trobat signes evidents de que, la societat d’aleshores (almenys la vigatana), no tenia tants recursos econòmics com per mantenir a les persones més necessitades. El 8 de gener, el mateix diari, ens informa de la mort per congelació d’una pobre dona de La Guixa que vivia de la caritat. Mesos després, al carrer Manlleu, ens trobem a una família en espantosa misèria que vivia a la casa nº III, 2n. pis. Mare i quatre fills, un d’ells amb tifus, havien de dormir al dur terra a més de no tenir, ni tan sols, un tros de pa per a menjar. El Norte Catalán, de 19 de novembre, demanava al lectors que fessin actes caritatius per auxiliar aquesta família.
Mentrestant, el meu rebesavi, Josep Bach i Serra (segon Tinent d’Alcalde), proposava que els serenos exercissin la seva professió en català. Se li va denegar (Ple de 15 de febrer).
Canviem d’escenari i ens endinsem en l’Exposició Universal de Barcelona. Se celebraria aviat (va ser l’any 1888) i els preparatius estaven en marxa. Un dels seus atractius fou la construcció de l’estàtua de Colom. En la imatge adjunta podem veure un gravat extret de La Hormiga de Oro de 23 de juliol de 1887. Representa el trasllat del sòcol que hauria de suportar la columna i l’estàtua de dit personatge a la Plaça Portal de la Pau de Barcelona. Els fets ocorregueren el 23 d’abril davant nombrosa concurrència. Dita peça va ser la de major importància que, fins aquells moments, es va fondre al món, doncs el seu pes no baixa de 33 tones. La seva elaboració es feu als tallers d’Alexandre Wohlguemuth i es traslladà, fins el seu lloc definitiu, mitjançant una “carria” sobre la qual estava fixada la peça, lliscant sobre taulons de fusta. S’emprà com a força motriu un locomòbil.
Tornem a Vic. A les actuacions cíviques que tingueren lloc durant la festa major no hi faltaren les “corridas de vacas” a la Plaça major. Totes començarien a les 4 de la tarda i serien els dies 6, 7 i 11 de juliol.
Poc temps després, hi va haver queixes dels veïns, remeses als diaris, pel pas continu de carruatges de ma i cavalleries pel carrer Estret, mortificant als transeünts i amb perill de causar alguna desgràcia. Era una queixa que feia molt anys que es repetia. De què servia tenir la làpida fixada a l’entrada de dit carrer que prohibeix “bajo pena de multa el paso de caballerias”? Era un prec dirigit cap a l’autoritat municipal...
L’Alcalde Josep Soler (nomenat com a tal l’1 de juliol pel Rei Alfons XIII quan aquest tenia un any, un mes i 15 dies d’edat...) també tenia un altre foc a apagar: el nudisme a Vic. Davant la falta de les actuals piscines, la gent s’havia de refrescar d’alguna manera. Simplement va fer un recordatori de les Ordenances municipals:
Art. 353. Queda prohibit despullar-se a la platja de Fontcuberta i en el tros que va del Pont de fusta fins al del Bruguer.
Art. 354. Als homes se’ls permetrà despullar-se i nadar al paratge dit de les Barsoles, guardant la decència que correspon.
Art. 355. A les cavalleries i d’altres animals podran banyar-los en el punt anomenat Pont de fusta i al riu Gurri. Els conductors de les cavalleries hauran de portar calçotets.
Davant la infracció d’aquests preceptes serien castigats sense contemplacions pels vigilants que depenien de l’Ajuntament. També impedirien que les persones curioses s’aturessin per les immediacions dels punts designats.
Comentarios
Publicar un comentario