Què podem dir de l’any 1888? Doncs bé, com a notes més destacables o curioses, començaré per recordar una marca d’atletisme que, no és gaire bona en l’actualitat, però la deixo apuntada per si algú s’anima a intentar superar-la. Es veu que, el diumenge 21 de gener, un “andarín” feu un recorregut de sis llegües (1ll = 5.572 m.) a la Plaça Major en 122 minuts enmig de la gent encuriosida que hi havia. Eren els inicis del que seria la marató abans de que comencessin els Jocs Olímpics tal com ara els coneixem. A més, acabà la carrera “sin el menor cansancio, y con disposición de empezarla de nuevo si hubiese convenido” (El Norte Catalán de 21 de gener).
De tema atlètic passem a tema religiós. Al meu mode de veure, és un fet transcendent per a la història de Vic. Es tracta d’un miracle que es produí a l’Església de les Dominiques de l’Anunciata (Pare Coll).
Els antecedents van començar el 6 de juny. Era un dia en que arribaren a Vic, per desig exprés del Bisbe Morgades, les restes del Venerable P. Pere Almató, religiós dominic que havia estudiat al Seminari, martiritzat i sacrificat mitjançant la decapitació, al Ton-King (Vietnam), l’1 de novembre de 1861, per voler inculcar la seva fe i amor a Crist. El tren que les transportava arribà a la tarda. L’esperaven multitud de persones, tan de l’estament civil com religiós, enmig de bonics ornaments situats a totes les cases que hi havia en el recorregut fins arribar a l’Església de Sant Domènec.
Al dia següent, les despulles, es traslladaren a l’Església de l’Anunciata. Aquell dia hi hagueren molts més fidels i els carrers millor engalanats, amb arcs de triomf, flors i llums que produïen gran efecte.
El dia 8 es feu una missa en dita església a la que assistí una jove d’uns 28 anys, natural de Santa Eulàlia de Puigoriol, però que, aleshores, vivia al carrer Manlleu de Vic amb la seva família. Aquesta noia, feia 11 anys que estava malalta havent hagut d’estar postrada en un llit els tres últims. L’havien visitat set metges i tots van pronosticar-li que la malaltia era incurable (El Norte Catalán de 9 de juny). La jove es feu portar en un carro fins a l’Església de l’Anunciata per assistir a la funció religiosa. El seu rostre era cadavèric i tenia les cames completament paralitzades. La van asseure en un lloc especial, preparat per a ella, i començà l’ofici commemorant el martiri del P. Almató. Quan el sacerdot donà la benedicció, la malalta sentí en tots els seus membres una forta sacsejada i, tot seguit, tingué forces per aixecar-se. Al concloure la missa va caminar sola, sense dificultat, davant multitud de persones meravellades pel fet.
Passem al tema taurí. Novament, a les festes de Sant Miquel ens hi apareix. Com era habitual es van fer tres corrides, en aquest cas, els dies 6, 8 i 15 de juliol. Les vaques eren navarreses, de la famosa ramaderia de l’Excel·lentíssim Sr. Comte d’Espoz i Mina (abans Carri-quiri), algunes de les quals serien mortes per la Cuadrilla dirigida pel torero Manuel Oliver, àlies Manolo. L’actuació seria a la Plaça de la Constitució (actual Plaça Major).
En les dues primeres, es va comprovar que el bestiar era bo. El que va fallar van ser les “cuadrilles”. Els maestros estocaren varis cops deixant el cuir de les bèsties fets uns garbells. Un dels diestros, al intentar banderillejar un toro, va patir una cogida que l’inutilitzà per tota la resta de l’espectacle. Al final, es mataren quatre vaques.
A la tercera corrida, un d’aquests animals sacrificats es cedí als establiments de beneficència. Es feren dos salts de la garrotxa per un dels nois i quatre o cinc cogidas lleus als afeccionats que saltaren a l’arena. Les sis vaques que van quedar amb vida es van vendre pels empresaris a alguns veïns de Manlleu que desitjaven, junt amb d’altre bestiar del país algunes corrides durant la festa major del dia 15 d’agost.
El mateix mes, una dona de Vic fou mossegada per un gos que donava senyals d’estar atacat per la hidrofòbia (la ràbia). Al dia següent fou portada a Barcelona per ser sotmesa al sistema de curació del Dr. Ferrán. El gos... fou acorralat i tancat a l’entrada d’una casa del carrer del Cloquer. Des d’un balcó de casa, “los dependientes del municipio”, de cinc trets, acabaren amb la vida de l’animal. Funcionava així aleshores... sense miraments. A conseqüència d’aquests fets, l’Alcalde donà ordres de que no es permetés circular pels carrers gossos sense morrió.
Per acabar, de fets luctuosos d’un animal, passem als de persones amb caràcter epidemiològic. El focus va ser a les escoles i la malaltia el xarampió. El període en que es va produir fou des de finals de novembre de 1888, fins al dilluns 21 de gener de l’any següent, dia en que l’autoritat permeté obrir novament les portes a tots els col·legis. Causà més de 20 morts setmanals. Tot i això, al Seminari, la concurrència fou escassa els primers dies per no haver rebut els alumnes l’avís de la reapertura amb la deguda anticipació, doncs la immensa majoria d’ells vivia fora de Vic i en diversos pobles allunyats del bisbat.
Comentarios
Publicar un comentario