Què explicaré d’aquest any? Doncs... del fet més destacat, ens n’informa El Norte Catalán de 21 de juny. Diu així: “Se ha fijado en el lugar de costumbre un bando firmado por el Excmo. Sr. Capitán General de Cataluña, D. Ramón Blanco (veure foto extreta de la Wikipedia), en el que se hace saber que habiendo cesado los motivos por los que fue declarado en estado de guerra este distrito militar y previas las formalidades por la ley de orden público, se levanta dicho estado de guerra en el distrito militar de Cataluña y se restituye a las autoridades civiles y judiciales las facultades que les incumben”. Aquestes paraules denoten que aquí o més aviat a Barcelona, al 1890, en passà una de grossa.
La curiositat em fa estirar el fil per a arribar als inicis d’aquest “estat de guerra” (figura jurídica establerta per l’article 17 de la Constitució de 1876 que el Gobierno podia utilitzar en cas que perillés la seguretat de l’Estat). Et voila!! La Vanguardia de 3 de maig ens mostra la causa de tal “mogudeta”: l’1 de maig, dia del treballador. Efectivament, els majors problemes es van circumscriure a Barcelona i rodalies.
Doncs bé, el Tinent General dels Exèrcits Nacionals (personatge de la foto), havent-li assignat poders el Governador Civil de la província que, alhora estava autoritzat pel Govern de S. M. el Rey (quan aquest tenia 4 anys) presidit pel lliberal Práxedes Mateo Sagasta; va ordenar una sèrie d’articles en els quals s’hi incloïa els delictes de rebel·lió, sedició... que quedaven subjectes a Consells de guerra. També penava l’aixecament de rails de tramvies i ferrocarrils o intercepció dels mateixos... tall de cables telefònics o electricitat... serien delictes contra l’ordre públic i contra les forces militars... Total, un xou!
Un cop tenim els motius per a inserir la fotografia d’aquest article, anem a explicar fets destacats de Vic. Una de les notes a les quals li vull donar importància és l’inici, a les Cases Consistorials, de la Galeria dels Vigatans Il·lustres. En la sessió de 23 de juny s’establiren les bases reguladores per a seleccionar els ciutadans que se’ls atorgaria el privilegi de tenir el seu retrat a la Sala de la Columna. Després de deliberacions i propostes, el “cabildo municipal” acordà que “no figure ningún personaje que no profese nuestra Sacrosanta y divina Religión; que no sea hijo propio o adoptivo de Vich y su Comarca; y que no haya fallecido” (amb tanta negació és una mica embolicat però bé, crec que s’entén). El primer personatge que aparegué fou el patró de Vic: Sant Miquel dels Sants. L’acte de col·locació fou el 7 de juliol de 1890. Mica en mica, va anar augmentant el seu nombre fins a la Guerra Civil del 36 en que els “bàrbars anticlericals” cremaren els retrats a la Plaça Major. En anys posteriors ha tornat a augmentar la cosa amb un retrocés puntual injust que s’hauria de revisar.
En aquestes dates, tampoc podia faltar el toc taurí al ser les festes de Sant Miquel. Després d’haver-se celebrat a les de Ripoll corrides de vaques navarreses, tocava el torn a les de Vic. El 18 de juny començà a muntar-se el torín a la Plaça Major. Les tres corrides (amb vaques del compte d’Espoz i Mina) estava previst realitzar-les el 6, 7 i 13 de juliol, a les quatre de la tarda, però s’hagueren de canviar els plans per causes meteorològiques. El primer dia no es pogué celebrar aquest acte perquè va caure un fort ruixat precedit d’una forta pedregada que feu témer els pagesos la sega dels camps i, fins hi tot, el batre de les collites. Al dia següent, amb l’acompanyament d’un magnífic dia, en el torín s’acabà matant “una res y media”... és a dir, una en pocs minuts, i l’altra... després de clavar-li quatre o cinc banderilles i havent-se donat permís per matar-la; el maestro (torero) li concedí l’indult perquè no tenia les condicions per a ser morta per estocada. La tornaren al corral en greu estat davant el desgrat del públic “al ver que había de presenciar un espectáculo repugnante, pues al acto del estoque de una res se unían las malas condiciones de ésta y la impericia de los aficionados” (El Norte Catalán de 12 de juliol). En l’última corrida, hi havia el torero “Murulla” que matà d’una estocada i, aquest cop sí... deixà satisfet al públic.
Bé... canvi d’animal: un gos amb ràbia. Aquesta malaltia portava molts maldecaps a la societat d’aleshores. La preocupació era la manera de detectar si un gos en tenia o no. En un altre article d’aquest diari (19 de juliol) s’argumentava: “... hay un procedimiento muy sencillo para conocer si un perro muerto estaba poseído de rabia o no. Frótese la boca, los dientes y las encías del animal con un pedacito de carne hervida o asada y dése a otro perro sano. Si éste la come, el primero no estaba rabioso, mas si lo acepta y se retira ahullando, señal es muy segura de que el perro en cuestión estaba rabioso”. Si aquesta teoria era certa – continuava explicant – es podria tranquil·litzar a una família que hagués tingut algun dels seus membres en aquesta situació.
Ara, d’un ca a un mustèlid... en concret, la llúdriga. Dos mesos després ens apareix la notícia de que uns caçadors de Vic van matar una llúdriga a les immediacions de Sant Boi de Lluçanès. Ja aleshores era un animal no molt conegut a Osona. Afegien que la seva carn era molt saborosa i la pell molt preuada. M’he estat informant sobre si n’hi continuen havent en l’actualitat, en aquesta població, a Natura Local (entitat que promociona el patrimoni natural i cultural del territori), i m’han contestat dient que feia poc que s’havien trobat rastres d’haver-hi estat probablement de pas. Feia anys que havien desaparegut.
Comentarios
Publicar un comentario