La pacient que inaugurà la sala de opera¬cions fou una jove intervinguda pels Drs. Ondiviela Garriga i Salarich Torrents, experts operadors del Clínic de Barcelona, les cures de la qual va ser fetes pel Dr. Candi Bayés, faculta¬tiu de dit Hospital. El dissabte 29 de maig de 1920, sortí comple¬tament curada del Sant Hospital.
Els operats escollien aquest Hospital per raó de la proximitat amb aquesta ciutat, facilitant així la companyia de la família i sabent que en aquells moments comptava dit benèfic establiment amb un local apropiat i els medis necessaris exigits per la cirurgia d’aquells moments.
Tot anava bé fins que, a les primeres hores del matí del dia 6 de desembre de 1922, un incendi tirà per terra, en poca estona, quasi tota aquella nova construc-ció tan ben bastida i condicionada. Una instal·lació que ja havia assistit prop de 60 persones, de totes edats amb general satisfacció dels pacients, les seves famílies i dels facultatius que van poder prestar degu¬dament els serveis necessaris.
No hi hagueren desgràcies personals i pogué salvar-se l'instrumental i bona part del mobiliari gràcies a l’esforç de les autoritats, dels seus dependents, del Bata¬lló d’Alfons XII, del benemèrit Cos de Bombers i dels veïns, que acudiren al lloc de l’incendi a ajudar.
L’incendi el provocà la combustió de la palla i el falç que estaven emmagatzemades en un local molt proper, propietat del mateix Hospital. En principi es va acusar al llogater del local ja que es deia que li havien posat, com a condició, que només hi podia tenir grans i patates.
En front a aquesta acusació, el comerciant arrendatari Joaquim Vinyeta, en una carta publicada a la Gazeta de Vich de 9 de desembre de 1922, exposava que l’Hospital no li va fer cap mena de prohibició verbal ni escrita de les matèries que en aquell magatzem havia d’encabir. També argumentava que feia prop d’un any que tenia llogat aquest local, entrant i sortint aquests materials cada dia, i mai se li havia fet cap advertència. A més, afegí que l’arrendatari que el precedí es dedicava al mateix comerç de la palla i el falç deixant carretades de deixalles, en retirar-se del negoci, i ell les va treure.
Total; no hi ha cap més informació sobre com va anar la resolució d’aquest cas. És de suposar que intervingué el Tribunal municipal. El que sí s’esmenta està relacionat amb la reconstrucció del centre. Els perjudicis ocasionats representaren una suma considerable. S’obrí una subscripció pública en la qual van col·laborar econòmicament més de 170 particulars, associacions, entitats públiques... En concret, el col·laboradors eren obrers, metges, el Bisbe, sacerdots, un notari, advocats, procuradors, fusters, un barber, un pintor, un llauner i una minyona de servei, l’agutzil del jutjat, medis de comunicació, ajuntaments, la pròpia Junta de l’Hospital, Diputats Provincials, fàbriques (saboneres i de llonganisses)... I els imports donats lògicament variaven. Podien ser des dels 50 cèntims d’un obrer, passant per 390’90 pessetes recaptades per la col·lecta en la safata del Sant Crist, fins arribar a les 1.730 de la Junta que era la més implicada. En total es van recaptar més de 10.860 ptes.
És curiós com, fins hi tot la gent més humil, s’implicà en la reconstrucció d’aquesta part de l’Hospital. També és cert que era l’únic centre sanitari amb renom amb que comptava Vic i resta de la comarca. Ara actuaríem de la mateixa manera? És una reflexió que ens hauríem de fer.
Comentarios
Publicar un comentario