En aquesta segona part de l’any 1892, començaré parlant de les malalties que afectaren a Vic en diferents mesos. En tot, El Norte Catalán ens parla de tres malalties: el xarampió (NC de 9 i 16 de gener), el tifus (NC de 24 de setembre) i el dengue (NC de 12 i 25 de març). La última m’ha encuriosit. Dengue ho associo a zones tropicals. Això vol dir que abans feia més calor a Vic? No crec. Mesures higièniques? És possible. S’hauria de valorar pels experts. Diu així: “El dengue está haciendo de las suyas en esta Ciudad... tiene marcada tendencia a pulmonía... Son por desgracia ya bastante numerosas las víctimas que ha causado entre nuestros paisanos”.
I... d’un virus, passo a parlar d’un mamífer: la ovella... o, en aquest cas, parlaré en plural. Hi havia queixes referents a ramats d’aquests animals que eren guiats “por sus conductores por el centro de la Rambla de Santa Clara… siendo así que dicho paseo está circundado por dos carreteras” (NC de 2 de juliol). Casos semblants succeïen tots els dies i a totes hores.
Ara saltem d’ovella a burro. Encara que ara ens sembli estrany, era un producte de la nostra comarca molt preuat a nivell internacional (veure article escrit per mi, titulat Perill d’extinció, publicat a la Revista de Vic, al novembre de 2017). Un exemple que ho demostra el tenim en dues notícies aparegudes a El Norte Catalán de començaments de juny. Ens expliquen com alguns negociants nord-americans anaven comprant ases que complissin les condicions establertes segons els seus criteris. N’adquiriren prop de 200 exemplars a 300 duros (de terme mig) que serien quasi 10€ actuals... però de fa més 128 anys. Devia ser una fortuna! Ens ho confirma el diari del dia 11: “... representa un capital de bastante consideración”.
I de burros a un aspecte relacionat amb els toros durant les festes de 1892. Es celebraren de nou a la Plaça Major tres corrides; però, aquest cop, no descriuré què passà a dins del torín, sinó l’actuació d’un venedor ambulant que aprofitava el nombrós ambient que es formava per aquest acte. En aquest cas, mercadejava amb “papeluchos en forma de libro, los cuales decía el vendedor que contenían la vida y milagros del Noy de Tona, pero en realidad no eran otra cosa que un cúmulo de asquerosidades é indecencias” (El Norte Catalán de 9 de juliol). Total, intentava vendre una cosa “prohibida” o mal vista a finals del segle XIX. Adoptà la tècnica del bociferio per atraure la gent. Ens ho podem imaginar... El final de l’article, ens informa d’una expressió que era molt típica i que potser ho continua sent de Vic: el, “què diran de nosaltres els de fora si veuen aquesta situació?”.
Total, s’estava cometent una suposada il·legalitat que hauria pogut ser defensada, poc després, pel meu rebesavi, Josep Bach i Serra. A començaments d’agost, jurava fidelitat a les institucions de la monarquia espanyola i complia amb els demés requisits formals per a donar-se d’alta i exercir la professió d’advocat. Va ser “uno de los miembros más entusiastas y decididos del partido republicano democrático-salmeroniano en nuestra comarca” (NC de 13 d’agost). Per tant, aquesta qualificació política desvirtua amb tota rotunditat els arguments del gran historiador Borja de Riquer que el va titllar de procarlí al llibre Història de la Diputació de Barcelona 1812-2005, a la pàgina 226. En aquest cas, no va seguir un principi bàsic de tot historiador com és el que Pelai Pagès Blanch explica: “en la búsqueda de las fuentes… deberá aplicar los análisis críticos adecuados para verificar su autenticidad y apreciar su contenido,...” (“Introducción a la historia: epistemología, teoría y problemas de método en los estudios”, pàgs. 67 i 68).
Segons seguia dient l’article de El Norte Catalán, s’havia d’omplir els buits que s’observaven en el nombre de lletrats a causa d’alguna jubilació i, en algun cas, suspensió d’algun altre a causa d’estar processats per la llei.
El meu rebesavi junt amb el distingit jove, Josep de Nadal i Calderó, acabat de llicenciar en Dret a Barcelona (NC de 2 de juliol), haguessin fet un bon tàndem. Segur que van coincidir en els ambients jurídics vigatans i podien haver intervingut en el cas de l’intent fallit de robatori a la casa de Josep Sedaroa, el 23 de maig (El Correo Español de 28 del mateix mes), amb la mort de dos dels presumptes lladres a conseqüència de la lluita haguda per a la defensa de l’edifici... O en el cas del presumpte homicidi dolós, comès a un hostal situat prop de la carretera de Manresa. Ocorregué en circumstàncies especials. La hipotètica causa havia estat l’enverinament, motiu pel qual, el Jutge de primera instància de Vic va disposar que fossin extrets els intestins del cadàver i portats a Barcelona a fi de ser analitzats per persones competents en la matèria. L’esclariment del cas ho requeria (NC de 4 de juny).
A finals d’aquell any hi haurien canvis en la ubicació del Jutjat de Primera Instància. S’instal·laria al primer pis de la casa, els baixos de la qual eren ocupats pel Cafe de la Constancia, situat als porxos de la part Oest de la Plaça Major (NC de 19 de novembre). La Secretaria de dit Jutjat es va traslladar a la Rambla del Carme, nº 39, pis 2n (NC de 12 de novembre).
També s’ha de destacar, ja en l’àmbit del Principat de Barcelona (Vic estava inclòs), el fet d’haver estat, com en el 1890, en estat setge a causa de les moltes protestes sindicals hagudes l’1 de maig. El Norte Catalán de 30 de juliol anunciava l’acabament d’aquesta situació tot dient: “Se ha levantado el estado de sitio en que se encontraba nuestro principado. Así lo anunció ayer en las calles de esta ciudad el pregonero municipal”. He buscat la corroboració d’aquests fets en un diari de Madrid (El Liberal de 26 de juliol) i, efectivament, s’estava parlant d’aixecar l’estat de setge: “En los centros oficiales se decía anoche que hoy se reunirán las autoridades de Barcelona para acordar el levantamiento del estado de guerra en que se halla la capital del Principado, con motivo de la huelga mantenida durante tantos días en aquella población”.
Comentarios
Publicar un comentario