REALITATS DE VIC (1893) 2a part - REVISTA DE VIC - Febrer 2021

REALITATS DE VIC (1893 - 2ª part) Ens tornem a tirar a la piscina històrica i sortim de les aigües a l’any 1893. Hi ha més material a explicar. En un principi, ens apareix un tema quotidià per a l’època com és el dels llumins... Abans del 25 de febrer de dit any, estava vigent la liberalització de vendre’n i de tenir-ne en estoc tants com es volgués per part de botiguers o similars. Fins que la Compañía Arrendataria del Monopolio de Cerillas va decidir atorgar, pel que fa referència al Partit Judicial de Vic (coincideix gairebé amb la comarca d’Osona), poder exclusiu per a subministrar caixes de llumins o fòsfors a la Expendeduría Central. Aquesta estava situada a la Llibreria Catòlica de Sant Josep (Plaça Major, 40), i era propietat de Josep Ausió Vila. Tots els expenedors dels 50 pobles del Partit que estiguessin interessats en vendre aquests productes s’haurien de proveir a través de l’esmentada llibreria sub-arrendatària. Les caixes de mistos tindrien un segell que les diferenciaria de les demés que serien, a partir d’aquell moment, considerades de contraban (El Norte Catalán de 25 de febrer). Una avantatja de la reforma va ser el fet que els venedors obtindrien un benefici del 10% de l’import percebut per la venta d’una capsa de llumins, enfront al 5% que rebien abans. En contra tenien el fet que s’ampliaria el mercat dels venedors, comptant-se entre ells els estanquers (El Norte Catalán de 22 de juliol). Per altre cantó, des d’aquell moment, el sub-arrendador, tenia el poder per a decidir les imatges que haurien de dur impreses les capses de mistos. Poc després, la “Asociacion de padres de familia” es queixava dels dibuixos pornogràfics que alguna companyia sub-arrendatària (entre elles la de Barcelona) inseria en els seus productes. No era el cas de Josep Ausió, ja que un article de El Norte Catalán de 29 de juliol diu: “Gracias a Dios, en esta ciudad aún no hemos visto una sola caja de cerillas cuyo dibujo nos haya hecho subir a las mejillas el carmín de la vergüenza”. Canviant de tema, aquest diari va fer ressò de la mort de Margarita de Borbó (veure fotografia extreta de la viquipedia) el 29 de gener a Viareggio (Itàlia). Estava casada amb Carles de Borbó, pretendent carlí al tro. Les tres guerres del segle XIX certificaven el malestar intern per a la successió de la corona. El bàndol perdedor (carlins) va celebrar una missa de condol en memòria de la difunta, a la Catedral de Vic, repartint esqueles a persones determinades. El Norte Catalán, al seu diari de 18 de febrer, es queixava de no haver estat convidat a la celebració. Una setmana després, els carlins es disculparen per no haver pensat amb ells i tot es va solucionar. Què més, què més... Ah, sí! Com que no tenim documents judicials a Vic a causa de la crema del 36, he rescatat una curiosa sentència pronunciada pel Jutge Municipal, Josep Font i Manxarell. La resolució és de 1 de febrer i els fets jutjats van ocórrer el 30 de gener a les 16:45 hores. Context: Era tradició que, quan moria una persona devota (en aquest cas, el Pare D. Ramon Genís, Religiós Mercedari), se li feia una cerimònia cristiana consistent en una processó, practicada per membres de l’església i familiars, com a mostra de la seva fe religiosa. En aquest cas, el denunciat, Adolf Compte, va faltar al respecte no volent-se treure la gorra al pas de dita desfilada, pel que va ser increpat per la comitiva tot creant cert malestar en l’ambient. Adolf temptà al reverend Comella, que oficiava l’acte, i als sacerdots que l’acompanyaven, a que se la traguessin. Aquesta resposta va ofendre els sentiments religiosos dels concurrents i produí un escàndol al veïnat. Dies després, en el judici de faltes denunciat pel Mn. Joan Comella, com a un fet ofensiu, es sentencià a Adolf Compte, segons l’article 586 del Codi Penal, a la pena de dos dies d’arrest i 10 pessetes de multa. No van ser suficients els arguments que va esgrimir: “el denunciado… ha manifestado que se quitó la gorra al pasar la cruz y se negó á quitársela cuando pasaban los sacerdotes, diciendo a éstos que si querían que les saludara, era necesario que lo verificaran ellos primero” (El Norte Catalán de 11 de març). Van passar dos mesos i escaig, i tenim la primera notícia tauròmaca. Es veu que un aficionat vigatà anà a la Plaça de Toros de Barcelona anomenada “El Torín” a veure la corrida que donà el “diestro Lagartijo”. El seu nom real era Rafael Molina Sánchez i està considerat en l’actualitat com a un dels cinc toreros que van marcar l’evolució de la tauromàquia del segle XIX i XX a Espanya . L’aficionat vigatà li regalà, durant la corrida del diumenge 21 de maig, dues enormes llonganisses que un diari barceloní les qualificà com a torreifèliques. També, El Norte Catalán ens afegeix que els guanys d’aquest torero, per a aquesta corrida, havien set de 35.000 pessetes (uns 210€... estem parlant de l’any 1893...). Era un símil del “Messi” de finals del segle XIX. Serà qüestió de que algun llangonissaire, tornant a la realitat actual, adopti aquest curiós nom. Mica en mica, es va engrandint el blog historiadevic@blogspot.com que conté tots els reportatges que he elaborat fins ara, publicats a la REVISTA DE VIC, a EL 9 NOU i a EL VIGATÀ (són més de 70). Si hi voleu donar una repassada ja sabeu! Us dono les gràcies per seguir llegint les “batalletes” reals que escric. Respecte al primer article de 2010, es veu molt la millora. Intento fer-los amens, curiosos i entretinguts explicant al més mínim detall la història vigatana, barrejada amb notícies nacionals o internacionals que els diaris de la Ciutat dels Sants donaven a conèixer. Atentament, Miquel S. Molist Badiola