En la última part de l’any 1893 explicaré l’ambient que aleshores que és “respirava” a la ciutat. La premsa, com normalment fa ara, va recollir les notícies negatives més extremes, captant l’atenció del lector. Però bé; és el que ens ha quedat.
En primer lloc, en quan als “perfums i frescor de la rajada de bon dematí”... no eren tals, sinó tot el contrari. El Norte Catalán de 25 de febrer es queixava descrivint la situació: “Si los señores alguaciles se sirvieran dar una vuelta por las calles de esta ciudad todos los días á las primeras horas de la mañana, verían que se infringen con bastante frecuencia las ordenanzas municipales, sacándose de los depósitos y poniéndose en medio de la calle grandes cantidades de estiércol o letrinas mucho más tarde de lo que permiten las disposiciones de la autoridad municipal”. A més, sortien aigües “corrompudes” de la paret d’una casa del carrer del Progrés, les quals, a part del fang que produïen, emetien uns efluvis nocius per la salut pública (NC de 18 de març). Molts eren els dies que aquestes aigües arribaven fins a la Rambla de Passeig. El mateix diari feia ressò del fet que un racó immediat al portal de les Cases Consistorials semblava un autèntic “muladar de basura”. Desprenia una fetor insuportable... Era un altre avís informatiu dirigit a l’Ajuntament.
Novament, el 29 de juliol, sortia una noticia que descrivia la pudor insuportable de les clavegueres de la ciutat; molt especialment la del carrer Nou (que nasqué com a carrer on essencialment hi vivia classe obrera), on anaven a parar els residus de l’escorxador que aleshores hi havia en dit carrer. En les mateixes condicions oloroses estaven el carrer Serrallers (c/ dels argenters) i el de Sant Cristòfol (c/ Estret). A causa d’aquesta situació, moltes persones es van dirigir a la redacció d’El Norte Catalán suplicant-los que transmetessin aquesta queixa a qui correspongués.
Més endavant, ens apareix una altra notícia arrel d’aquest tema. Era a la Plaça, en concret a la claveguera i al canalet per on es recull l’aigua de la pluja que hi ha a l’entrada del c/ Estret... al costat d’on hi havien els antics Kioscos (portàtils) en que es venia carn (zona on està situada l’actual font del Merma). Doncs bé, aquests conductes “despiden siempre un olor nauseabundo, que perjudica muchísimo al vecindario y molesta en grado sumo á los transeúntes que han de pasar por allí” (El Norte Catalán de 16 de setembre). Més avall, l’article preveu que, degut a aquestes circumstàncies insalubres, segur que, en poc temps, es ressentiria la salut del vigatans... Anaven tard en predir aquestes circumstàncies ja que feia mesos que a Vic hi havia problemes de salut. Començà al carrer Manlleu amb un focus de verola que va sorgir a l’abril. L’Ajuntament reaccionà ràpidament anunciant la vacunació gratuïta a les Cases Consistorials. Tot i això, al maig, aquesta malaltia s’anava estenent per aquest carrer, especialment des del creuament amb el carrer de Gurb fins al final on hi havia una caseta dels “fielatos” o de burots on es cobraven les taxes de tot aliment o producte que entrava a Vic per vendre. Recordem que, aleshores hi havia “doble muralla”. L’exterior tenia funció recaptatòria com hem vist.
Però, no ens desviem del tema. Els veïns del carrer Manlleu, espantats per l’augment de l’epidèmia variolosa en el seu sí, costejaren una missa a l’església de Santa Clara (amb 100 veïns que portaven atxes) amb processó inclosa, que es celebrà diumenge 18 de juny a les 9 del matí. La finalitat era evident: implorar a Déu i a Sant Albert (patró del c/ Manlleu) la gràcia de veure’s alliberats d’aquesta malaltia (NC de 24 de juny). I... va donar resultat. No va haver-hi cap més cas de verola en aquell carrer segons ens informa El Norte Catalán de 29 de juliol. En agraïment a Déu, al dia següent es va celebrar un Sant Ofici, costejat pels veïns del carrer Manlleu, a la mateixa església de Santa Clara.
Un altre problema que causava malestar, com el segueix causant ara, eren els mosquits. Solució? Un metge -segons informaven diaris de 1893 de Barcelona- recomanava un mitjà molt senzill per fer fora de les habitacions aquest insecte assegurant la seva infal·libilitat: tenir a casa torratxes amb plantes conegudes vulgarment com a figueres infernals. La seva espècie més notable és la palma christi. Aquesta planta foragitava – segons deia - amb les seves emanacions, inofensives per a les persones, als mosquits, mosques, formigues i altres insectes; així com a taups, rates i demés rosegadors. Jo ho poso en dubte ja que, si hagués estat efectiu, s’hauria acabat la problemàtica de les picadures de mosquit.
I de insectes passem a mamífers. Notícia curiosa la que va aparèixer el 2 de setembre a El Norte Catalán. Es veu que a una casa de pagès situada prop de Vic, hi havia una gossa que alletava a dos garrinets amb molt esperit maternal. Seguia dient el rotatiu que els dos garrinents, amb dos mesos, corrien pels afores de la casa “detrás de su cariñosa nodriza que se muestra muy ufana con sus ahijados de los que parece estar sumamente celosa”. La gent s’admirava de tanta compenetració entre animals.
Pel que fa el temps, hi hagué un dia (dimarts, 19 de setembre al vespre) en que caigueren llamps i trons acompanyats de tempesta. Fins aquí tot normal. Però a la poca estona de començar a ploure hi hagué un fort cicló que durà 5 minuts. Causà danys materials. L’asta de la bandera Consistorial es trencà i va afectar a alguns edificis de la ciutat i cases de pagès dels voltants. També arrancà molts arbres.
Comentarios
Publicar un comentario