REALITATS DE VIC (1894) 3a part - REVISTA DE VIC - Juny 2021

Començaré aquesta tercera i última part de l’any 1894 parlant breument dels medis de comunicació. L’Ajuntament, en sessió ordinària del Ple, aprovà per unanimitat, que es construís un sistema per a que els representants de la premsa estiguessin més còmodes alhora de prendre les notes de les deliberacions del Consistori. Aquesta proposició va ser iniciativa del Tinent d’Alcalde D. Ramon Pietx (El Norte Catalán de 4 d’agost). És de suposar que feren la bancada encoixinada que hi ha actualment a l’entrada de la Sala Consistorial (veure foto). Queda recordar que ens apareixen dues notícies relacionades amb toros al setembre. La primera tracta de la rebuda a la redacció de El Norte Catalán del programa de les festes que se celebrarien “en la pintoresca villa de Olot” (NC d’1 de setembre), en honor a la seva Patrona la Verge del Tura. A les festes cíviques, entre d’altres diversions, hi haurien corrides a la seva Plaça de toros (segona més antiga de Catalunya, primera dempeus). El segon reportatge ens informa que els veïns del carrer del Remei organitzaren una corrida de vaques del país. Un dels espectadors que, alhora, feia de torejador, va rebre una cornada que li va causar un cop al cap tan greu que es va creure que havia mort instantàniament, cosa que no fou certa per fortuna. Canvi de tema. Ja, des dels últims anys, degut a un considerable augment de la mendicitat a Vic, l’Alcalde Josep Soler i Aloy, va treure un ban, el 15 d’octubre, per a regular aquesta pràctica. Era un deure de les autoritats reprimir els abusos que s’originaven per la mendicitat i la vagància d’alguns, i es mirava d’evitar que persones robustes i aptes pel treball explotessin els caritatius sentiments del públic. Aquesta norma incidia en vàries qüestions. Una d’elles era la de que, si no es portava una placa numerada entregada al pobre per les autoritats, no es permetria mendicar. Els requisits per a la concessió eren que calia acreditar que no podia proporcionar-se la subsistència ni la de la seva família sinó per mitjà de demanar caritat. Això ho havia de certificar el capellà i l’Alcalde del barri. Si era casat, hauria de presentar també la partida de matrimoni canònic i si tenia fills hauria d’acompanyar la partida de bateig de cada un d’ells. Es farien visites domiciliàries dels pobres forasters per assegurar-se de que el nombre de persones que s’hi albergaven estava en relació amb la capacitat i les condicions estipulades, i si es guardaven mesures d’higiene adequades. Si es mendicava sense llicència, se’ls detindria i portaria al seu poble. Als forasters mutilats que presentessin grans i repugnants deformitats no se’ls permetria mendicar pels carrers de Vic (classisme entre pobres). Si infringien aquesta norma podrien ser detinguts i tancats en locals disposats a l’efecte i, tot seguit, expulsats d’aquesta ciutat. El Norte Catalán de 3 de novembre ja posava en dubte l’eficàcia d’aquest ban al dir: “nuestras calles se hallan como siempre llenas de mendigos forasteros que todo lo invaden y que están ejerciendo su profesión sin que nadie les moleste”. Això ens fa veure que la mendicitat era un problema greu per a la ciutat, difícil de resoldre en aquells moments. També, la gran diferència econòmica entre pobres i rics, i les conseqüències que aquest factor comportava: fam, habitatge, indefensió dels disminuïts físics... Un altre problema que tenia la societat, a nivell comarcal, a partir de començaments de novembre, era l’existència d’un incendiari. Dos pallers del manso Planell de Tona van ser les primeres víctimes. El presumpte autor fou localitzat. Seguidament, es posà a disposició del Jutge de primera instància de Vic, ingressant a la presó el dia 8 (NC de 10 de novembre). Però, el que és el cas... poques hores després, durant la nit del dijous 8 al divendres 9, va ser incendiat un altre paller del manso Hostal Nou de’n Canyellas. El dilluns 12, cap al vespre, li tocà el torn a un paller del manso Plá de Malla, creient-se també intencionat. En aquest cas, acudiren al lloc del sinistre, per sufocar-lo, la guàrdia civil de Vic i gran número de individus del sometent de Malla i dels termes veïns. Com que les campanes de l’Església del Remei donaren la senyal de foc, s’estengué l’alarma en aquesta ciutat, creient-se que era a l’interior de la mateixa. Al mateix temps, els bombers, engrandiren la preocupació ja que, durant llarga estona, van repetir el senyal de foc. La por augmentava perquè, a trenc d’alba del divendres 16 de novembre, passà el mateix amb un altre paller de l’Horta dita de Can Padrissa. Estava situada al Prat de la Riera d’aquesta ciutat. Les flames es sufocaren per gran número de veïns i els bombers, que acudiren amb immediatesa, amb la bomba de la Casa-Asil dels sacerdots. El Norte Catalán de 17 de novembre sospitava que eren atemptats anarquistes perquè s’havien provocat en un breu període de temps i els propietaris dels mateixos no tenien cap relació, descartant-se així la venjança personal. Dimarts 20, a primeres hores de la nit, hi hagué un altre paller incendiat en l’hort d’una casa del carrer de Sant Francesc. L’alarma i l’angoixa dels vigatans eren ben patents. Per evitar aquests mals sons, els sometents de diferents poblacions, entre elles Vic, sortiren armats a les nits. Com a resultat, ja no es produïren més incendis de pallers, la qual cosa va significar un èxit per aquesta institució. I per acabar de tranquil·litzar els veïns, el diumenge 9 de desembre, a les 11h del matí, va tenir lloc un simulacre d’incendi a la Plaça Major. Els edificis afectats serien l’Ajuntament i Can Fleca. Hi havia una gentada observant el passos fets pels bombers en tot el simulacre. Finalment, a principis de febrer de 1895, els “Mozos de la Escuadra” detingueren el presumpte autor del incendis de pallers de les rodalies de Vic, segons informava un diari de Barcelona.