HISTÒRIA DE VIC

Osona i el Ripollés es preparen per viure la nit més mágica de l’any, la nit de Reis. La majoria de pobles han organitzat cavalcades per acompanyar l’arribada de Ses Majestats, aquest divendres al vespre. Una d’elles, la de Vic, podria ser la més antiga del país, segons ha pogut documentar el vigatá Miquel Molist Badiola. Tot i que aquesta serà la 74a edició que organitza l’Ajuntament, les seves arrels reculen, com a mínim, fins al 1852. La primera cavalcada documentada a Vic data de 1852, fet que la podría situar com la més veterana de tot el país. Miquel Molist Badiola, dissabte a l'Arxiu Episcopal de Vic. També ha consultat l'Arxiu Municipal de Vic i l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.------------------------ L'Ajuntament de Vic organitza, per aquesta nit de Reis, la 74a edició de la seva emblemàtica cavalcada. Enrere queda aquella notícia publicada a l’antiga Ausona la vigília de Nadal de 1943 anunciant l’arribada dels Reis Mags a la Casa del Pobl...

En l’actualitat, i des de 1944, l’Ajuntament de Vic és qui té un paper protagonista en l’organització per rebre els Reis Mags. Poc abans de venir per primer cop, van fer una trucada de cortesia, des de l’orient, anunciant l’arribada a la Casa del Poble que seria per la carretera de Barcelona el dia 5 de gener de dit any (Ausona de 24/12/1943). Sabut això, ens hem de fer la pregunta: i, abans no hi havia reis? O, qui organitzava tota aquesta festa? Per casualitat vaig trobar un article que despertà la meva curiositat... Jaume Collell, a la Gazeta Montanyesa de 9 de gener de 1912, ens descriu l’acte de la recepció dels Reis de feia 60 anys. La colla del seu veïnat i ell, en mig de la foscor, sortiren cap al portal de Sant Joan (davant de Correus) i, com que res els tapava la visió, en la llunyania, veien llums i sentien cavalls com s’apropaven. En aquest cas, venien de la part del Lluçanès. També ens comenta que els fanals i les torxes les duien els seus patges. Aquelles sensacions li va...

A part de la llonganissa i el Pa de Pessic, quina altra peculiaritat tenim a Vic o, més aviat, a la comarca d’Osona? Doncs, és el “burro garanyó” (nom utilitzat fa uns anys). És un animal al que no li fem ni cas i quasi està extingit. Així com a la península Ibèrica es protegeixen aferrissadament el linx i l’os, cóm és que no hi ha una institució protectora del nostre burro? Sobre aquest tema, dos reportatges, un de la Gazeta Montanyesa (17-01-1911) i l’altre de la Guia Oficial de Vich y su partido de 1927, donen protagonisme a Miquel Vilarrassa i Alemany, veterinari municipal. Feu un estudi sobre aquest espècimen que va ser premiat al concurs ramader regional, celebrat a Vic a principis del 1911. Com a trets característics del guarà català (burro eugasser) esmenta que la seva alçada oscil·la entre 1,40 i 1,60 metres; de capa negre encara que alguns són de color castany; de cap quadrilàter; ulls grans, esquinçats, vius i expressius; mirada penetrant; orelles grans i ben posades; coll b...

Estem en plena campanya boletaire tal i com passava en els mesos de setembre, octubre i novembre de fa més de 100 anys. No sé si es farà en l’actualitat però al 1890, segons el diari vigatà El Norte Catalán, hi havia un control per part de “nuestra Autoridad” dels bolets exposats al mercat que estaven en mal estat per protegir la salut pública. Fins i tot, recomanava que es fessin anàlisis químics dels aliments en general. Es devia relaxar la inspecció al mercat i al setembre del 1893 una família de Vic quasi mor d’intoxicació per menjar-ne. També passà una cosa similar al novembre de 1912 quan, segons la Gazeta Montanyesa, “trastornaren greument la salut d’una mare y dos fills grans, d’una familia del carrer de Montserrat. La mare qu’estigué grave, encara fa llit. Tingueren aquestos la sort, que feren bullir els bolets molta estona”. Ho comparaven amb dues famílies de Folgueroles i Calldetenes que moriren per intoxicació havent comprat bolets a la mateixa venedora al mercat. També ex...

Dos mesos després de l’execució del doble assassí de Pruit pel garrot vil n’hi hagué una altra que seria la última que es produiria a Vic amb aquest mètode. També seria a causa d’un cas d’assassinat, aquest cop a Manlleu. L’escena es desenvolupà el dimarts dia 4 de desembre de 1894, entre les 8:30 i les 9 de la nit, en una taberna anomenada “Can Moles” que estava situada a l’extrem del pont de Manlleu que hi ha venint de Vic, abans de creuar el riu. La víctima es deia Maria Torrentgenerós, d’uns 50 anys, i era propietària del negoci esmentat. Es detingué als culpables gràcies a la recerca que realitzaren membres de la policia, el cap de vigilància, els sometents i els mossos de l’esquadra per diferents poblacions de Catalunya. Segons sentència posterior, els autors del crim van ser Miquel Vilaplana Bonet, de 20 anys i natural de Sant Vicens de Castellet; i Josep Folià Tolós (àlies Chato), també de 20 anys, flequer de professió i de Barcelona. Aparentaven ser venedors de pàgines impres...

No sé ben ve què li passà pel cap al Jutge i al jurat popular per condemnar a Traverà a la pena de mort si aquest va reconèixer el crim i els testimonis directes no van assegurar que fos ell l’autor. El fiscal devia tenir una actuació brillant o el pensament judicial d’aleshores era així. La pena de presó la complí a Saragossa. Quasi un any va passar quan es començaren a sentir els primers murmuris, a través de la premsa de Barcelona, que anunciaven la seva arribada a Vic a complir la pena de mort al garrot vil. Finalment arribà a la Ciutat dels Sants el dijous dia 4 de març de 1897, en el tren de càrrega, a un quart d’onze de la nit, conduint-lo, les forces de seguretat, directament a la presó. El reu es trobava serè, parlava tranquil·lament i menjava amb ganes. El Bisbe Morgades el visità al dia següent i l’exhortà a tenir resignació. Els ciutadans, entristits, demanaren el seu indult que al final no arribà. El botxí arribà a la tarda del dia abans de la seva execució. Aquest era ...

És evident que els crims que cometé Joan Traverà s’havien de jutjar en un local més ampli que el de l’Ajuntament de Vic on habitualment s’impartia justícia aquells anys. Així doncs, es va trobar un espai més adequat als baixos de l’ex convent de Sant Domènec on, al final, tingué lloc el procés. En el judici hi van prendre part representants de la sala 2ª de l’Audiència Provincial de Barcelona que expressament vingueren a aquesta ciutat. Van ser el president, Sr. Moreno, i el fiscal, Sr. Becerra de Toro. Hi van acudir gran nombre de veïns dels pobles de la comarca que s’hostatjaren a totes les fondes i hostals de Vic fins que no quedà habitació lliure. El 26 de març de 1896, a dos quarts d’onze del matí, l’engranatge jurídic es posà en marxa. Seria mitjançant un jurat de catorze membres (tribunal de fet) que haurien de deliberar sobre l’assumpte per donar un veredicte. Poc després, el jutge emetria, mitjançant les normes jurídiques, la sentència final. S’inicià, davant d’un públic ...

Joan Traverà, en la seva fugida després d’assassinar dues persones amb molta sang freda a l’església de Pruit, fugí fent un recorregut curiós. Primer anà cap a Bas. Pel camí es trobà al pastor de Tarrús a qui va demanar un tros de pa, dient-li que uns lladres li havien robat tots els diners que portava, perdent en la refrega la gorra (abans tothom en portava). En arribar a Bas anà on vivien uns seus parents. Passà el dia següent allà, fent vida normal fins que decidí canviar de direcció tornant a Collsacabra amb un company. Els sometents, el mossos de l’esquadra i la guàrdia civil de tota aquella zona ja havien començant la batuda. Curiosament, en el seu camí, va trobar al Cap auxiliar de Sometents que no podent sospitar que fos l’autor del crim no el detingué. Arribà a Vic on dormí a casa d’un seu tiet. Passaven les hores i els sometents de Rupit i Pruit ja sospitaven alguna cosa. Com a pista tenien la gorra. Van donar avís als mossos de l'esquadra de Corcó de la possibilitat...

El fet de ser llicenciat en Dret i historiador en projecte, m’ha portat a encuriosir-me sobre l’Arxiu judicial de Vic. Quan em vaig assabentar que havia estat saquejat i cremat al Parc Balmes durant els tristos fets ocorreguts al 1936, la meva indignació fou patent, però al mateix temps, vaig comprendre que el passat d’aquests piròmans devia estar tacat de fets delictius que esgarraven el seu “expedient acadèmic”. Això no treu que, els grans casos que tingueren molt ressò mediàtic, es puguin reconstruir com un trencaclosques gràcies sobretot als diaris de l’època. Aquest és el cas d’una de les últimes execucions que hi hagué a Vic pel mètode del garrot vil... d’això fa 120 anys. Està dividit en vàries parts. La primera comença així: Dimarts 16 d’abril de 1895, a un quart de nou, a la casa rectoral de Pruit, després de resat el rosari, es disposaven a sopar el Vicari d’aquesta població, Rd. Josep Puigcercós; la criada, Maria Rosanas; un picapedrer que es trobava allà per preparar les ob...

La Srta. Feu prengué aleshores la Bandera de mans de la Srta. Soler i la posà en les del Alcalde, que la rebé amb gran commoció en mig de fort picament de mans de tothom. Després, deixant-la en poder del Canonge Collell, contestà al discurs de la Srta. Sanvicens, abundant en els mateixos sentiments que ella havia expressat, prometent, en nom de la Corporació municipal que presidia, que la nova Bandera de la Ciutat sols s'enlairaria per la defensa dels dos ideals en el seu discurs glorificats, que formen la nostra mai interrompuda tradició. Donà el senyor Alcalde les gràcies a tots els qui havien treballat en la Bandera i, cada cop més commogut, acabà el seu discurs que fou molt aplaudit. La Bandera fou tornada al Consistori i la gent anà passant per a contemplar-la i admirar-la. Més tard, el públic que hi havia al carrer feu el mateix. Les noies entraren novament en la "sala Ante-Consistori", on foren obsequiades amb llamineres pastes, i de mica en mica, la festa, que h...

Al febrer de 1910 el Comité que portava tot el tema de les festes del Centenari havia rebut favorablement la proposta de la Comissió de festes cíviques i havia convocat una gran junta de senyoretes, escollldes entre totes les classes de la Ciutat, és a dir, procurant que totes les classes hi estiguessin representades. Més de setanta eren les cridades i passaren bastant de seixanta les que respongueren a la crida, excusant-se abans o després quasi totes les altres o per malaltia, a causa del temps que feia, o per absència. L'Alcalde, president del Comité, exposà l'objecte de la Junta i es nomenà de seguida una Comissió executiva, treta de les mateixes senyoretes convocades, donant-se-li, la facultat d'ampliar-se per ella mateixa, si el treball ho fes necessari. Com així s'hagué de fer amb posterioritat. Presidí dita Comissió executiva la Srta. Pilar Feu i Albareda, que hagué de venir expressament de Barcelona, on residia temporalment, per a que la Comissió pogués consti...

Voldria començar a fer les primeres passes per la Revista de Vic amb l'explicació detallada de la bandera que ens identifica als vigatans. És molt elegant i estèticament, la balcona de l’Ajuntament, està millor vestida sense d'altres símbols que la desvirtuin. S'ha de dir que, en els seus inicis no era ben bé igual. La primera pista que tenim de l'existència de la nostra bandera és del 3 de gener de 1485. Una tropa de 50 homes, que s’unirien a les tropes de Ferran II el Catòlic, lluitaren contra la invasió dels francesos al Rosselló portant la bandera de la ciutat de Vic. Anys més tard, trobem una altra referència a llnventari dels bens del "Concell de Vich" de 22 de maig de 1590. Descriu "una bandera de tafetà groch y blanch y vermell amb lo senyal de la Ciutat" . També s'esmenta l'existència d'aquesta bandera en diversos documents de segles posteriors pero el cert és que, l‘any 1874, Mn. Jaume Collell ens diu que la 'magnífica ...

La foto dels toros al centre de Vic de l’article de Pep Costa publicat a EL 9 NOU de dijous passat és ben curiosa i demostrativa del fet que, amb una mica més de 100 anys, la mentalitat de la gent passa d’un extrem a l’altre. L’afició als correbous a Vic també està demostrada amb la instantània que il-lustra aquest artícle. Viatgem en el temps fins al divendres dia 6 de juliol de 1900, en què es capta aquesta imatge durant la festa major a la Plaça. Per ser més exactes, eren poc més de les 4 de la tarda quan començà la primera de les tres grans corrides de vaques de l’acreditada vacada de Espoz y Mina (abans anomenada de Carriquiri ) de Navarra, en la qual figura la corresponent cuadrilla, matant-se alguns exemplars. El 27 de juny van començar les obres de construcció del toril a la Plaça Major.L’alcalde d’aleshores va manifestar a l’empresa la seva ferma decisió que estigués construït abans del dia de Sant Miquel, i no es treballés, per tant, en aquest dia. Certament, amb motiu de l...

Entenem el terme església com un edifici consagrat al culte catòlic o cristià. En concret, la Pietat és la més antiga de Vic. Els primers documents que en parlen són del segle X, però s’intueix que la van construir amb la restauració de la ciutat vers el 879. Però ara no vull donar més dades avorrides de la història habitual que es donen de cada edifici religiós, del seu culte, de les reformes arquitectòniques que va patir fetes en època de tal o qual bisbe, en aquest segle o en aquest altre... Vull explicar una notícia puntual i curiosa que vaig trobar al diari El Norte Catalán del 6 de juny de 1891. L’església de la Pietat es va convertir en “escenari d’una novel-la policíaca” que en aquest cas va ser real. Ens relata que, per una sèrie de circumstáncies i casualitats raríssimes, s’originà, el dilluns 1 del mateix mes, en aquest centre sagrat, un embolic de mil dimonis. Es van donar diverses versions que concordaven en el principal del fet però la més encertada segons el reporter ...

S’acosta a la Plaça de Vic la Flama del Canigó que encendrà la foguera de Sant Joan d’aquest any. El seu simbolisme està relacionat amb la persistència i la vitalitat de la cultura catalana. Però s’ha de dir que aquest escrit no està encarat a aquesta flama sinó a recordar una altra festa on intervenia també el foc i que ara s’ha perdut a les nostres contrades. Es tracta de la festa de Sant Isidre Llaurador (dia 15 de maig), patró dels pagesos, que segons un reportatge d’ El Norte Catalán de 1890, el panorama devia ser encara més espectacular. Diu que presentava un aspecte tan bonic i sorprenent que feia gust el fet de contemplar, des dels terrats i punts més elevats d’aquesta ciutat, els punts grocs en l’obscura negror de la nit. S’observaven, a la Plana i a les muntanyes veïnes, grans fogueres que s’havien encès en honor d’aquest sant. Han passat més de 115 anys des d’aquella noticia i ara seria difícil (pero no impossible) repetir aquella estampa. Ben mirat, estaria bé diferenci...

Un altre cop han entrat i robat al bloc on és el meu pis. L’acte delictiu crec que es va produir cap a les 11 o les 12 hores del matí del dijous dia 5 d’aquest mes. La veritat és que això causa inquietud, por, angoixa, tristesa i ràbia al veïnat i sobretot als qui els han robat. En aquests casos només busquen or, plata, joies i diners que són fàcils de transportar i passar desapercebuts. No hi ha remei, si no és que hi hagi més control en aquesta zona per part de la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra, que, ben mirat, ho tenen al costat de les seves oficines... He estat cercant informació a diaris antics sobre com anava la qüestió dels robatoris en temps passats. En concret he buscat a El Norte Catalán de fa uns 125 anys i he trobat noticies curioses. El cas més violent va ser el de dimarts 23 de juny de 1891 en que a les 7 de la “nit” es va cometre un crim al manso Escorial (actual col-legi) que era propietat dels senyors de Mas. Un “honrado colono... vióse acometido por un des...

Ha passat un altre cop. Espero que el nen de 8 anys a qui va mossegar un pit bull estigui molt millor. És una llástima, pero és de preveure que no será l’últim cas. Encara que es posin mesures extremes de seguretat sempre hi haurà un descuit desafortunat. El fet que un gos agredeixi una persona i surti als diaris es repeteix des del segle XIX. Un exemple el trobem al setmanari vigatá El Norte Catalán del dissabte 1 d’octubre de 1890. En ell s’informa de la noticia d’unes mossegades que va fer un gos a un individu que passejava per la Plaça Major. A més del mal que patí al cos, també expressa que la capa que portava quedà destrossada. Del gran espant que patí, diu que el va obligar a romandre al llit diversos dies. En canvi no se sancionà l'amo del gos; només se l’advertí que prengués precaucions a fi d’evitar la repetició de casos semblants. Setmanes després, en el mateix El Norte Catalán , apareix una altra noticia en que s’inverteixen els protagonistes: agressor i agredit. Es v...

VIC.- El passat dimecres, a les 11 del matí, va tenir lloc a la Sala Sert de l’Ajuntament de Vic la presentació de la segona edició del llibre de Miquel Molist “Els murals de Sert a la Catedral de Vic”. Una publicació adreçada al turisme del país i internacional que desitgi informació relacionada amb l’obra clau d’aquest muralista. En aquest sentit, el llibre está escrit en quatre idiomes: català, castellà, anglès i francès. L’acte va comptar amb la presència de l’autor del llibre, Miquel Molist; el regidor de l’Ajuntament de Vic, Àlvar Sola; la delegada del Rector per la Comunitat de la UVIC-UCC, Carme Sanmartí; i de la delegada territorial de Cultura de la Generalitat de Catalunya, M. Àngels Blasco. Molist va agrair la complicitat que ha tingut en aquesta nova edició del llibre i va destacar que és el primer que s’ha editat a Osona també en suport USB.

Reediten "Els murals de Sert" de Miquel S. Molist, amb traducció i versió USB. El llibre Els murals de Sert a la Catedral de Vic , que Miquel S. Molist va publicar en una primera versió ara fa tres anys, s’ha reeditat amb millores: les fotografies en color i el text en quatre idiomes -catalá, castellá, anglès i francés- donen una nova dimensió al text que vol ajudar a interpretar la simbologia que el pintor va aplicar en els seus murals, al mateix temps que n’explica l’atzarosa història. Tres decoracions -la primera que no va passar de projecte l’any 1905, la segona que es va cremar l’any 1936 i la tercera i definitiva de 1945- van marcar quasi tota la trajectòria vital de l’artista. La publicació, a més, coincideix amb el centenari de la mort de Torras i Bages, el bisbe que va donar el primer impuls a Sert perquè decorés els murs de la catedral neo-clà ssica. “És un homenatge a aquestes dues figures que van canviar la fesomia vigatana”, va dir Molist dimecres en la pres...

Ves per on! He trobat una notícia macabra que es va produir el juny del 1919 molt a prop d’EL 9 NOU. Si la vostra oficina està situada al número 2 de la plaça de la Catedral, aquest fet es va produir al 6 del carrer Gibaltar; és a dir, a dues o tres parets contigües al vostre lloc de treball. Per concretar encara més, aquest edifici estava on ara hi ha l'actual pati del col-legi Santa Caterina. Potser el van aterrar per aquest motiu... M’explico: el vespre del 21 del mes i any esmentats, segons la Gazeta de Vich , se sentiren, per part de les dones del veïnat, crits de dolor provinents del balcó del primer pis. S’estava consumant la mort d’una dona... el que avui seria un delicte de violència domèstica. Aquell fet causà el lògic rebombori que arribà a oïdes de la guàrdia municipal. El primer que s’hi presentà va ser l’agent Teulats, que tractà d’entrar-hi, però fou inútil. L’amo del pis s’hi oposava, des del balcó, sabent que havia comès un greu delicte. Estava atrapat. També vi...

Avui he cregut adient parlar de la cavalcada dels Reis Mags de l’Orient; en concret, des d’on venien a la ciutat de Vic per seguir un recorregut que els havia de portar fins a l’ajuntament i com relataven els diaris locals aquesta festa. És molt emocionant veure els Reis com arriben de la llunyania; llunyania que en el meu cas, quan era un marrec, era de punta a punta de la rambla del Carme. Quan havien passat la plaça de Santa Clara, el pare, la mare, el meu germà Ramon i jo, amb els nostres fanalets, anàvem corrent cap a la plaça Major a sentir com el rei Melcior deia: “A la dormitare!” . Quins temps aquells..., els recordes amb molt d’afecte i dolçor. És el mateix que descriu Mn. Jaume Collell en un viatge en el temps que ens porta fins a mitjans del segle XIX. Relata en els seus escrits de la Gazeta Montanyesa de 9 de gener de 1912 el següent: “Tinc molt present, com si ara la sentís, l'impressió de l’auto sugestió de véurels venir als Reys. Sortiam tota la colla del meu vey...